3r dia a Jenin

Avui hem tornat al campus d'estiu amb els joves comunistes italians, dels quatre que eren el primer dia ara en son 7, pq ahir a la nit va arribar una altra part del grup.
He estat la mes matinera!!!Ens aixequem a les 7 del mati, pero com que no tenim cortines a l'habitacio tan aviat com surt el sol em desvetllo. Hem tapat com hem pogut amb les tovalloles part de la finestra pero es impossible evitar que entri el sol.
Avui en el campus era l'ultim dia del grup de Jerusalem, que organitzava les activitats, han fet una mena de gimcama, i despres han fet teatre amb titelles, ha estat molt maco. Nosaltres hem col.laborat, animat els nens i nenes en la gimcama i ha estat forca be.
M'he acomiadat de Rawa una noia de 16 anys del grup de Jerusalem, que viu a Ramal.lah, i amb qui he parlat molta i molta estona en el nostre precari angles... M'ha fet molta llastimeta perque se que no la tornare a veure, espero que tot li vagi molt be, te intencio d'estudiar per dentista. El seu pare va morir quan ella tenia 12 anys, i ara viu amb la seva mare. M'explicava que per ells la situacio en que es troba Palestina es molt dificil.
Tambe he conegut a Wafa, que tambe col.labora en el centre, nomes te vint anys i esta estudiant la carrera de programadora d'informatica, parla un perfecte angles, es una persona molt atenta i propera. Wafa m'explicava que ahir havia pogut visitar el Domo de la Roca en Jerusalem perque havia aconseguit un permis especial per anar a l'hospital amb la seva germana, i com que els hi ha sobrat una mica de temps l'han pogut visitar, pels palestins el Domo de la Roca es un lloc molt important, des que tenia 15 anys Wafa no hi havia tornat perque no es conceideixen permisos per anar a visitar un lloc sagrat. Diu que quan va anar al Domo de la Roca va plorar d'emocio. Ella no enten com es possible que algun no li permeti anar a Jerusalem, jo tampoc ho entenc.
M'ensenyat el permis, nomes es per un dia determinat, de 5 del mati a 10 del vespre, per aconseguir-lo han trigat un dia.
En el campus d'estiu queda pales que la majoria dels prejudicis que tenim els occidentals respecte de la cultura arab no son certs. Conviuen en el campus palestins de religio islamica i palestins de religio catolica, i no hi ha cap problema. Hi ha nenes que porten shador i hi ha nenes que no en porten. Es curios com aqui les dues religions conviuen perfectament sense cap enfrontament. Mentre que a Europa tenim tants prejudicis respecte de la religio islamica sobre tot si la persona es arab. El grup de monitors de Jerusalem es un grup d'arabs catolics, i molts d'ells porten una creu penjant, sense que aixo suposi cap problema.
Una cosa que em sorpren molt es que la majoria de palestins joves estudiin carreres universitaries, son persones molt formades i amb moltes expectatives de futur. Crec que es admirable.

Quan hem acabat del campus hem anat amb Yousef i els companys italians a una trobada amb el Governador de Jenin.
Ens ha explicat coses molt interessants, com que en l'ultima intifada Israel va fer 8500 presoners. Ens ha explicat com Israel controla tot el territori, i l'aigua. Jenin significa jardins, i es un lloc on hi abunda l'aigua, pero ara esta sota el control d'Israel, Jenin disposa de dos acuifers pero els palestins necessiten el permis d'Israel per poder fer pous per recollir l'aigua, i els pous que tenen mes de 1000 metres es queden sota el control d'Israel. 90 families palestines no disposen d'aigua.
Crec que el poble palesti es un poble que sap trobar solucions a situacions critiques, recullen l'aigua de la pluja i quan els contenidors son plens els transporten amb tancs a les cases, amb el cost que aixo comporta, i la limitacio que tenen d'acces a aquest recurs indispensable.
Israel controla tambe totes les comunicacions de Jenin amb altres arees, i nomes les pots creuar amb permisos.
L'exercit israelia va destruir moltes de les carreteres de Jenin, ens diu el governador que reconstruir la carretera que uneix Jenin amb Jaifa va costar 1.300.000 dolars.
La societat palestina esta molt ben organitzada, i crec que aixo es el que fa que encara resisteixin, les aportacions de la comunitat, els voluntaris d'altres localitats... van permetre reconstruir la majoria de les carreteres.
M'agradat molt una reflexio que ha fet el governador, quan Darius li ha preguntat quina es la solucio al conflicte, ens ha dit que els palestins han acceptat el pla de ruta, i totes les disposicions internacionals de l'Onu i que es Israel qui sistematicament les incompleix. Ens ha dit que volen la pau, i que Jesucrist, que va ser la primera persona que va parlar de la pau, era Palesti.
Hi ha 8 milions de palestins refugiats, i 6 milions de palestins viuen en camps de refugiats.
Des que va acabar el bloqueig internacional no han notat cap millora en la situacio economica, pero esperen que en un futur la situacio canvii.
Ell ha tambe ha patit les consequencies de l'ocupacio perque va estar empresonat 12 anys.

Despres hem anat a visitar el Free Theater que esta en camp de refugiats. Ha estat una gran sort coincidir amb el grup d'italians, i que nomes tinguem una clau del centre, perque en les hores lliures hem d'anar amb ells.
Hem visitat el teatre, i el Juliano ens ha ates. Ens ha explicat la historia del teatre. La mare de Juliano va crear una escola amb tipus d'educacio alternativa a Jenin.
L'any 93 es va obrir un primer teatre petit que tenia 2 grups d'actors. L'any 95 mor la mare de Juliano, i aixo significa tambe la fi del projecte que ella va iniciar. Pero el teatre es va mantenir, fins que l'any 98 Juliano decideix marxar com a consequencia del control i la pressio que Israel exercercia sobre ell. L'any 2002 torna i descobreix que tot el grup que ell havia tingut havia mort, i deicideix quedar-se.
Juliano ens diu que Israel ha tingut exit en el missatge que envia sobre la poblacio palestina (de la religio, i la visio negativa dels palestins, que no son treballadors....). El teatre vol trencar amb aquesta imatge. Vol trencar amb el mirall que ha creat Israel i que va empenyer als palestins a la intifada.
Creu que la societat palestina esta trencada, politicament, socialment i economicament, i que es comenca des de zero.
Creu que mes de la meitat dels nens del camp de refugiats pateixen del sindrome de l'estres postraumatic, i que aquest sindrome atesa la situacio continua de crisis es cronic, molts d'ells no poden concentrar-se mes de tres minuts seguits, viuen en un estat d'alerta continu. Jo crec que te rao perque no hi ha cap esser viu que pugui fer front a la situacio que ells pateixen sense patir cap consequencia.
Ens diu que diariament l'exercit israelia entra en el camp de refugiats amb tancs i altaveus, i crida a la gent perque no surti de les cases. En les cases que vol entrar llenca bombes perque surtin d'elles.
Ens diu, i crec que es molt cert, que els palestins poden ensenyar-nos molt mes del que nosaltres podriem ensenyar-los a ells.
Hi ha una frase que ha dit que m'ha agradat molt "No volen saltar el mur, volem trencar-lo".
Ens diu que el camp de refugiats de Jenin es conegut com el Red Camp. Perque es un camp en que els vincles emocionals son molt estrets, ens diu que tothom hi es ben acceptat sempre que vingui amb intencio amistosa. Ens explica que dintre del camp conviuen diferents faccions i que hi ha intercanvis de rafegues de disparos, pero que fa molt temps que no hi ha cap victima per aquests successos.
Ell creu que la dona palestina es la victima mes important de l'ocupacio ates que porta sobre seu la responsabilitat de la familia, la identitat del poble, ... es un simbol. Ens diu que en el camp la connexio amb Deu es fa a traves de la dona.
L'ocupacio cultural que pateixen els palestins es mes forta i mes important que l'ocupacio militar perque suposa la perdua de la propia identitat com a poble.
Jonathan un voluntari del camp ens explica que sovint els nens juguen a palestins i jueus, i la majoria dels nens volen ser els jueus perque aixo significa tenir la victoria, les millors armes...
Maria Jose i jo comprem un llibre que han fet els nens del camp, pero no sabem com el passarem... potser el deixarem al centre cultural...

Quan s'acaba la visita haviem d'anar a veure a Ismael, el pare d'Ahmed, aquell nen que va morir i que van donar els seus organs. Pero abans d'anar visitem el local on els palestins tenen els vehicles que utilitzen per reconstruir el que l'exercit destrueix. Ens ensenya un forat a la paret que ara esta tapat, pero que es veu perfectament. Aquest forat el van haver de fer perque l'exercit va ferir un home i no els deixaven sortir del local, van passar 30 minuts i van decidir de foradar la paret pero finalment aquest palesti no va arribar a temps a l'hospital i va morir en el trajecte.
De cami a la casa d'Ahmed, parem al cementeri. El senyor que el cuida ens explica que totes les persones que hi estan enterrades han nascut a Palestina, o a territori d'Israel, i que la majoria d'israelians ni tan sols han nascut en aquesta terra. Vol que signem un llibre, pero Yousef rep una trucada i hem de marxar correns. Yousef esta molt preocupat para un taxi, i pugen uns quants del grup. Maria Jose i jo pugem al segon taxi. El cami de sortida del camp esta tallat per dos tancs israelians, i el taxista no sap que fer, uns nens tiren pedres al tanc, i se senten disparos molt a prop nostre. Pel nostre canto passa una furgoneta amb una nena molt petita que guaita per la finestra oberta, i un grup de nens camina rient, mentre se senten els disparos. Finalment el taxista decideix passar entre els tancs, i quan passa deixa anar un sospir.
No he sentit res, perque crec que no podia sentir-ho pero quan hem passat entre els tancs he tingut una sensacio de desolacio terrible perque jo estava sana i estalvia, pero els palestins que viuen en el camp de refugiats s'han quedat a dintre, es una sensacio estranya d'impotencia de no poder fer res davant les injusticies, i de veure com els palestins s'han hagut d'adaptar a aquesta situacio, de tal manera que les han incorporat a les seves vides com un fet quotidia.

Ara m'alegro molt que hagim pogut compartir aquests dies amb els joves italians -Ricardo, Carlo, Darius, Andrea, Sandro, Davide i Samuele- casi podria dir que ha estat una benediccio de Deu, Ala o Jeova!!
Quan hem arribat al centre, hem comencat a sentir molts disparos de bala i de tancs, ens hem hagut d'apartar de les finestres. Pero crec que no hi havia perill perque tot ha passat dintre del camp de refugiats, no obstant aixo ens hem mantingut separats de les finestres. Des de les finestres del centre podem veure el camp de refugiats.
La veritat es que anyorare molt la companyia dels italians... Mentre esperavem que passessin els disparos, els hi he ensenyat a jugar al mentiroso pero nomes amb una sola baralla.
Hem discutit amb ells sobre si Cristobal Colon era catala o italia, i finalment hem canviat el Berlusconi per l'Aznar, el Rajoi, l'Acebes i el Zaplana, no se qui haura sortit guanyant en el canvi.