dijous, 23 d’agost del 2007

Dilluns, Mont de les oliveres


A partir d'ara veureu que no faig tantes faltes d'ortografia, bé no és perquè hagi fet un curset accelarat de català, sinó perquè ara ja estic a Lleida, i continuaré el diari amb un ordinador català que no té en compte altres idiomes com l'àrab.
Mentre feiem el viatge en avió vaig redactar els records dels últims dies d'aquest viatge, així que continuaré la història dia per dia.
El dilluns vam decidir de visitar el Mont de les Oliveres. Vam agafar un autobús que ens va deixar al cap d'amunt del Mont. Des d'allà vam desfer el camí passejant.
Visitem l´Hort de Getsemani, que és el lloc on es suposa que Jesús va fer l'últim sopar, també el lloc on Judes li va fer el petó de la traició, i on els soldats van detenir a Jesús.
Dintre de l´hort hi ha l'església de totes les Nacions. L´hort no és més que un camp petit d'oliveres precioses.
Una mica més avall trobem el Monestir Pater Nostrum, és un petit monestir que té en diferents rajoles el pare nostre en totes les llengües del món (n´hi ha que existeixen com a llengües i n´hi ha que no, i així trobem el pare nostre en català, en mallorquí i en valencià!).
També molt a prop hi ha una església ortodoxa on es creu que està enterrada la Verge Maria, l'església és molt bonica.
En el Mont de les Oliveres hi ha un mirador amb unes vistes impressionants de Jerusalem. Mentre estem mirant-les, se'ns apropa un home palestí que ven pósters de la ciutat, i comença a parlar amb nosaltres. És curiós perquè el lloc està plagat de turistes, però no sé perquè ens tria a nosaltres per parlar. Ens pregunta d'on som, què hem visitat (sempre que em fan aquesta pregunta dubto què contestar), li pregunto si és palestí i quan em diu que sí, li explico que hem estat a Jenin i el que hem fet. Ell em diu que els palestins valoren molt que els internacionals facin coses així, diu que Jenin és molt pobre, econòmicament estan força malament. Li pregunto per com és la vida a Jerusalem, i em diu que ell és feliç però reconeix que pels palestins és molt difícil viure-hi, però és molt pitjor a altres llocs com Jenin, Eilat (al mar Roig) o al desert del Neguev. Em diu que no li agrada parlar ni pensar en coses tristes, i té l'esperança que d'aquí 10 anys tot això haurà canviat (Tan de bo tingui raó).
Em pregunta què és el que farem quan tornem a Espanya, i li explico que he de tornar a treballar, que sóc treballadora social, em diu que els treballadors socials israelians són molt pitjors amb els palestins que la policia. M´ho crec, perquè en el fons el treball social no és més que una forma més de control de social.
Ens acomiadem, i ens recomana de tornar al mirador al vespre perquè diu que la vista és preciosa.
Sabeu, són aquestes petites coses el que trobo a faltar de Jenin, parlar amb un desconegut del que pensa i del que sent. Gaudeixo escoltant les vivències i sentiments dels palestins...
En el camí de baixada volem visitar l'església de Santa Maria Magdalena, però està tancada, només es pot visitar dimarts i dijous. Així que intentarem tornar demà.

Aquest matí abans de marxar de l'hospederia, hem preguntat a recepció com arribar a l'oficina de l'UN (ONU) perquè Miriam ens va dir que podríem aconseguir mapes de la situació de Palestina. Així que després de visitar el Mont de les Oliveres, emprenem camí a l'altra punta de la ciutat. Hem d'agafar l'autobús 124, i després caminar i caminar sota un bat de sol terrible,
quan arribem, mireu que em som de desgraciades, resulta que no era a l'UN on havíem d'anar sinó a l'OCHA, que està molt a prop de la porta de Damasc!!
Així que refem el camí, per sort trobem un mirador des d'on es veu el mur perfectament, així que ha valgut la pena venir fins aquí. Hi ha molts turistes europeus i sobre tot hi ha jueus, perquè també hi ha una vista molt maca de la ciutat. No puc evitar pensar en què deuen pensar ells del mur i dels palestins, de la política que fa el seu país , de si pensen en els refugiats i en les famílies que han quedat separades per aquest mur, i en tot el que comporta. Es veuen tan feliços els jueus, que dubto que reflexionin gaire sobre tot això.
Després de fer algunes fotos prohibides, marxem cap a l'OCHA. És fàcil trobar l'edifici. Allà agafem pósters grans i petits de Palestina..., tot això ho haurem d'enviar en un paquet postal igual que la targeta amb les fotos "prohibides" i altres coses que portem de Jenin.
Després mengem i reposem una mica. Per la tarda volem anar a veure un molí de vent, em sembla que és famós, però com que la guia que portàvem d'Espanya ens la vam descuidar en el punt de control del mur de les lamentacions, no sabem què significa el molí!
Però des d'aquí també hi ha unes vistes molt "maques" del mur!! També trobem un control policial que para autobusos i cotxes de població àrab únicament. Sempre que trobem alguna cosa interessant utilitzo a la María José com a model secundària!!
Després tornem a la porta de Jafa, i anem a una oficina de canvi. Volem saber quan és el canvi d'un euro en dòlars perquè creiem que ens sortirà millor per pagar l´hospedatge. El noi de l'oficina ens diu 1.32 euros, li dic que gràcies, perquè hem de fer comptes abans de canviar, i abans que marxem ens pregunta d'on som, li dic que d'Espanya, i ell ens diu, de Barcelona?, quan li dic que som d'aprop de Barcelona, se li van obrir els ulls de bat a bat, i un somriure li va ocupar tota la cara, es va portar les mans al cor, i ens va explicar que és un fan del Barça! Porta en el mòbil l'escut del Barça. No vaig poder evitar de fer-li una foto a ell i al mòbil. Se sabia tota l'alineació del Barça!
Ens va obrir la porta de l'oficina i ens va treure dos cadires. Ens va convidar a te, que va anar a buscar a casa seva i vam xarrar una estoneta amb ell. Això és el que m'agrada dels palestins! Ens explica que es vol casar, tot i que no està compromés, i ens diu que està estalviant per poder casar-se, perque val molts diners, de moment només té 500 shequels. Ha estudiat 6 anys Bussines, a la Universitat, i ara treballa en l'oficina de canvi, ens diu que fa unes 12 hores diàries! Em diu que la María José és molt maca i que té uns ulls preciosos, però em diu que no li digui fins que marxem...
Mentre parlem amb Essam, arriba un noi de 15 anys a canviar diners, i ens pregunta si hem anat al Mont de les oliveres, ell és d'allà, li diem que hem estat aquest matí, i ens pregunta si hem vist un home am un camell, i li diem que sí, i ens explica que és el seu pare! Què n'és de petit el món!
Poc després Essam ens convida a un gelat, i la María José i jo marxem a sopar, a que no esbrineu què ... un falafel...
M'ha agradat molt conèixer lEssam!