ARNA'S CHILDREN

http://www.youtube.com/v/a6EXrA3UFwM&hl=es_ES&fs=1

L'actual Freedom Theater del camp de refugiats de Jenin, va ser iniciativa de l'Arna, una senyora jueva. Més tard, el seu fill, el Juliano, va continuar fins la data actual la tasca engegada per l'Arna.

Al Freedom Theather hi van nenes i nens del camp de refugiats de Jenin i fan obres de teatre... aquests nens i nenes necessiten poder treure tota l'angoixa i tensió que viuen diàriament (sovint l'exèrcit israelià, en les seves incursions il·legals a territori Palestí, enderroca les cases i mata familiars d'aquests nens).

INDIGNANT!

Indignant és que algú sigui capaç de justificar el que no es pot defensar.

Indignant és que la vida de les persones, es pugui qualificar com " caer en la trampa para Israel", com fa Pilar Rahola.

Indignant és que la comunitat internacional lamenti els fets però no els condemni.

XERRADA DEL DOCTOR FINKELSTEIN

Si disposes d'una estoneta, entra en l'enllaç i consulta el video.

http://www.youtube.com/watch?v=MPvn3MvS0aA&feature=related

Xerrada del Dr Finkelstein, un acadèmic americà fill de supervivents dels camps de concentració que porta anys parlant del conflicte israelo palesti. Una xerrada alliçonadora!!

BOICOT!

Nosaltres també podem col·laborar contra la colonització de Palestina.

Hi ha uns sortidors d'aigua per a establiments que pertanyen a una empresa colonial, Eden Springs. Eden Springs té la seu al territori ocupat del Golan, d'on extreu aigua.

Des de fa uns anys, aquesta empresa s'ha expandit per Europa i, també, per Catalunya.Hi ha una campanya internacional de boicot a l'aigua Eden, com una mesura de solidaritat amb els habitants expulsats del Golan i de lluita contra l'ocupació i la colonització israeliana. Ja s'han aconseguit alguns èxits i Eden ha estat expulsada d'alguns mercats, com a Escòcia.

NO COMPREM AIGUDA EDEN!!

BOICOT!

BOICOTEJA!!
ENTRE TOTS PODEM CANVIAR EL MÓN!

EN RECORD DE SEBASTIÀ SALELLAS

El 28 de maig de 2008 moria a Barcelona, Sebastià Salellas, l'advocat dels marginats, dels sense causa, d'aquells que no tenen drets.

Només un petit record en memòria d'una persona que va lluitar tant pels altres.

L'article del Gerard a La Manyana

Ahir va sortir publicat un article d'opinió al diari La Manyana, que va escriure el Gerard sobre els refugiats. És molt molt curt, però intens:

ONU: 60 anys de sèrum sedant
1948 Neteja ètnica realitzada pels jueus a Palestina. 4,3 milions de refugiats reconeguts per l'ONU.
1976 Marroc bombardeja i ocupa el Sàhara Occidental. 175 mil sahrauís malviuen en el desert.
Les potències occidentals que controlen l'ONU mantenen excel·lents relacions amb estats com Marroc i Israel.
Les agències de refugiats de l'ONU, 60 i 32 anys després d'aquests fets, juguen un paper fonamental facilitant a mantenir una ocupació il·legal que sortiria massa cara, enterrant els drets i les reivindicacions lícites dels refugiats en miserables camps, desnaturalitzant pobles, esborrant la seva identitat i tornant-los dependents de l'ajuda humanitària.
Mantenir a milions de persones podrint-se en camps de refugiats sense forçar una solució és ser còmplice, alimentant l'ocupació i sedant la justícia.

BOICOT ALS PRODUCTES ISRAELIANS!

Boicoteja els productes israelians.

Consulta el codi de barres dels productes abans de comprar-los. Si les tres primeres xifres són el número 729 no el compris, l'han fabricat a Israel.

En el món en què ens ha tocat viure, les relacions comercials i els diners ho determinen tot. Els consumidors podem fer molt!

NO COMPRIS PRODUCTES FABRICATS A ISRAEL.

CAMPANYA EN SUPORT AL POBLE PALESTÍ.

SI HI ESTÀS D'ACORD SIGNA-HO!!

Es tracta d'una petició The Peace Cycle per pressionar el Parlament Europeu perquè suspengui el comerç amb Israel, i pretén recollir signatures.
En aquests moments hi ha moltes peticions com aquesta, però la The Peace Cycle és única perquè l'entregarà personalment als membres del Parlament Europeu el 9 de setembre de 2008 a Brussel·les.
Europa té una acord amb Israel pel qual atorga a Israel clàusules comercials preferents, i l'objectiu últim és integrar Israel en els programes i les polítiques europees.

http://www.thepetitionsite.com/1/Suspend-EU-Israel-Trade-Agreement

Si creus que els drets humans s'han de garantir per sobre de qualsevol altra cosa. SIGNA-HO!

Acte a Lleida per recollir fons

L'Associació cultural solidària ISISH necessitem recursos humans (voluntaris) per realitzar una de les nostres activitats per recaptar fons que destinarem als nens i nenes d'un orfenat a Tulkarem (Palestina).
Necessiten persones per organitzar i repartir els premis d'una tómbola que organitza ILTRIDA viatges llurs beneficis aniran destinats a la causa.

Necessitem gent pel dia 30 Maig (Montbrió del Camp)

14h45 Sortida Lleida

16h Muntar taules i regals de la Tómbola

17h30 Descans (intentarem que ens invitin al SPA no és segur)

21h Inici Tómbola (s'encarreguen els membres de ISISH amb el vostre suport)

24h Final Tómbola (Hi ha descansos entre mig)

2h Arribada a Lleida.


Necessiten gent pel dia 6 Juny (Lleida)

16h Muntar tómbola (Gurugú)

17h30 Lliure

21h Inici Tómbola (s'encarreguen els membres de ISISH amb el vostre suport)

24h Final Tómbola (Hi ha descansos entre mig)



Es creu que a aquests dos actes de l'entitat hi poden assistir (segons iltrida) entre 3000 i 4000 persones aproximadament. Es per aquesta raó que necessitem de la vostra col·laboració, donar abast en aquest esdeveniment.

ENCARA SÓC VIVA

Sí,sí no m'ha passat res, només el que ens passa a tots quan tornem a la vida diària, que em falta temps per dedicar-me a les coses que més m'agraden. Només tinc temps per treballar i treballar, fer les coses de la casa, estudiar anglès i quatre coses més.
Palestina ara sembla tan lluny,i tan aprop a la vegada. M'he baixat de l'ARES un documental que vaig veure quan vivia a Girona, Promises, us el recomano, només si us agrada una quarta part del que em va agradar a mi ja serà suficient. El vaig veure l'any 2002 crec, i sembla que no ha passat el temps a territori ocupat sinó fos perquè les coses encara estan pitjor.
Promises és un documental real en què participa un reporter jueu i fa entrevistes a diferents nens (nens jueus practicants, nens jueus no practicants, palestins que viuen a Jerusalem i palestins que viuen en territori ocupat). Veureu com realment les coses només les espatllen els adults!
Si teniu temps us recomano que consulteu la pàgina http://www.palestina.cat en què surt un article d'un noi que es diu Gerard que ha tornat fa poc de Gaza, l'article és molt maco, i reflexa clarament la situació en què es troben els palestins, i sobre tot la precària situació en què viuen els palestins de Gaza.
L'article ens parla sobre tot del diferent valor que tenen les vides dels habitants i ocupants de Palestina. La mort d'un jueu o un col.laborador dels jueus és viscuda com un drama, mentre que la mort de cents i cents de palestins civils és viscuda com a necessària.
Només us puc dir, que quan vaig llegir l'article vaig desitjar estar allà amb ells!
Bé us recomano també, VIATJAR A PALESTINA, pels palestins és molt important no sentir-se oblidat.

No sabem mai com ens sorprendrà el futur!

El dilluns, 10 de setembre, entre les 8 i les 10 del vespre, mentre estàvem a Sanauja, vaig rebre, jo crec que unes 20 trucades de Refai.
No podia contestar, bé sí que podia, però econòmicament hagués estat un dalt abaix. No sabeu com poden ser de cares les trucades entre Espanya i Palestina... No ho provéssiu mai!
Així que no va ser fins que vam arribar a casa que no el vaig poder trucar.
Estava tant content. Em deia "I have good news" i jo pensava que es referia a què podria venir a Espanya... Però es referia a unes altres bones notícies.
Refai, crec que ja us ho vaig explicar, té dos germans a la presó, un el de 17 anys del qual no en saben res des de l'abril, i un altre que portava 6 anys a la presó. I dic conscientment que portava, perquè la trucada de Refai era per explicar-me que li havien donat la llibertat al seu germà, després de 6 anys! Estava tant content!! Només volia compartir amb mi aquesta notícia, i la veritat és que li agraeixo perquè em va fer molt feliç!
Sabeu des que he tornat del viatge no paro de pensar com a mínim un cop al dia en Palestina i els palestins. Com més dies passen més emociono quan he d'explicar coses d'allà. He de fer un esforç molt gran, perquè moltes vegades ploraria, però no per llàstima sinó perquè sento com si un filet molt fi, gairebé invisible, m´'unís amb aquella terra.
I quan rebo missatges al meu email de Refai, de Yousef, d'Essam, de Lena o de Mirja, jo crec que se m'il·lumina la cara del somriure que faig.
ENDAVANT PALESTINA!!

Sensacions

Dissabte passat em va arribar el paquet que vam enviar des de Jerusalem, em va fer tanta il.lusió... Tot el contingut va arribar en perfecte estat, fins i tot els plànols! No podia parar de mirar i mirar les coses que hi havien a dintre!
Avui però, és un dia molt trist per mi. He rebut un correu de Miriam, la voluntària sueca que encara està a Jenin, m'ha explicat que abans d'ahir a la nit, l'exèrcit israelià en una incursió a la ciutat de Jenin va matar dos persones que pertanyien a la brigada d'Al-qsa, i en va ferir a d'altres. Sabeu, és cert que morir en una incursió israeliana és qüestió d'atzar, estar en el lloc inadequat en el moment inoportú.
Us imagineu, que l'Estat espanyol fes incursions al País Basc per enxampar etarres i morís població civil? no és inconcebible una actuació així en un país democràtic? Doncs això passa continuament a territori ocupat.
Me sento tan trista i em sap tan greu no poder fer res per canviar tot axiò.
És com si un trosset meu s'hagués quedat per sempre a Palestina... i com si un trosset de Palestina s'hagués inscrustat en el meu cor...

PALESTINA, GRÀCIES PER TOT

Què us puc dir d'aquest viatge?
Doncs que va néxier d'una il·lusió de fa molt i molt temps (més de 20 anys). Que era un dels meus grans somnis, que pensava que no el podria fer realitat mai, i que ha estat gràcies a la Begoña, una persona única en el món, que he pogut aconseguir-lo. Crec que en el fons les coses arriben quan és el seu moment, ni abans ni després.
Si heu llegit l'Alquimista de Paulo Coelho, recordareu que Santiago, el protagonista, s'ha de quedar treballant en una botiga de vidres per estalviar diners i poder fer realitat el seu somni, és a dir, abans de complir el seu somni ha d'esperar a estar preparat per fer-ho. I ens diu que hi ha dos tipus de persones, aquells que són feliços només somiant què és el que faran per fer realitat el seu somni..., i aquells que necessiten fer-lo realitat.
Jo em sento tan feliç d'haver estat a Palestina, i de què els palestins m'hagin fet partícep dels seus sentiments, vivències, records i somnis.
És el millor regal que m'han fet mai. He conegut persones esplèndides, que lluiten amb totes les seves forces, i he estat trista i angoixada i m'he sentit impotent i terriblement minúscula, però m'han ensenyat que realment l'esperança és l'últim que es perd.
És impossible venir a Palestina, conèixer la seva gent, i no enamorar-te'n perdudament. Només desitjo poder tornar ben aviat!
GRÀCIES PALESTINA!

Dimecres, adéu PALESTINA

Matinem molt i molt , més que mai, a l'1.25 de la nit, però ens hem pogut dutxar i dormir una estoneta. Estem preparades pel que ens hagi de passar a l'aeroport.
A les 2 ens recull el sherut, el taxi col·lectiu, que ens ha de portar a l'aeroport. En el camí de Jersualem a Tel Aviv veiem un tros del mur.
Abans d'entrar a l'aeroport passem per un punt de control, el taxista obre la llum interior del vehicle, i obre la porta un soldat, ens mira un per un i ens deixa passar.
Dintre de l'aeroport has de fer cua per passar pel control de les maletes. Hi ha molts joves de seguretat que pregunten un per un per, però de forma saltejada, a la gent que fem cua: Si has deixat la maleta sola, amb qui viatges, si t'han fet algun regal, i si portes gavinets o tissores. No sé ben bé el perquè però quan me fa la pregunta de si ens han fet algun regal, li tradueixo a la María José, i mentint vilment, li dic que no. La noia que em fa les preguntes em diu que ella està preocupada perquè podria ser que hi hagués una bomba a l'aeroport (clar, també és possible que ens caigui un llamp i ens mati a tots plegats!). Jo em quedo molt parada perquè si no arribo a saber el que passa a l'aeroport de Tel Aviv, i algú em digués això és possible que em donés un atac de nervis.
És realment com va dir la Miriam, un joc, on tots juguem, ells a trobar les persones que simpatitzen a Palestina, i nosaltres a mentir vilment i sense escrúpols.
Hem tingut molta sort, no com el noi cubà de davant nostre, ni el matrimoni amb un fill de just darrera nostre. A ells els fan sortir de la cua i se'ls emporten. El matrimoni sembla content perquè es pensen que n'avançaran més i no hauran de fer cua, i jo només penso pobres desgraciadets! i m'alegro molt per nosaltres perquè no sé si estava suficientment preparada per mentir.
Passem les nostres maletes per un detector gegant per maletes, i arribem al chec-in, i just donant l'esquena al chec-in veig el punt de control de maletes. El noi cubà està allà, amb la seva maleta oberta, mentre un agent de seguretat passa un detector per cada peça de roba de la maleta, quan miro l'escena veig que l'agent està passant el detector per un calçotet vermell del noi que sosté a la mà!! Hem tingut molta sort!
Després de deixar les maletes passem per un altre punt de control però només de passaports. Mentre espero el meu torn, veig que fan retrocedir una família àrab, una dona amb dos nens petits i un adolescent, i els deixen en una habitació.
Després d'aquest punt de control, trobem un altre punt de control de les bosses de mà i un arc de seguretat, i per fi aquesta via Dolorosa de l'aeroport finalitza!

Dimarts, Dom de la Roca (espectacular)

Avui hem matinat molt i molt perquè volíem veure el Dom de la Roca i la Mesquita del Alqsa. Per fi hem pogut entrar en el recinte. Els turistes entrem al recinte passant pel mur de les lamentacions.
Abans d'entrar al mur de les lamentacions, has de passar un primer punt de control amb arcs que detecten metalls... Aprofito i pregunto als policies si han trobat la meva guia, i sense immutar-se, ni moure's del lloc una policia que s'estava treient pèls del bigoti em diu un no amb una cara de fàstic que vaig pensar que es podia confitar la guia amb patates. La veritat és que la guia era de l'any de la picó i no valia gaire la pena, però era part de la nostra "coartada"...
Després de passar per aquest punt de control accedeixes a l'espai on està el mur de les lamentacions, els homes i dones jueus ressen o es lamenten separats, i per entrar t'has de tapar les espatlles (Em penso que les religions no són tan diferents les unes de les altres).
Trobo que el mur de les lamentacions és molt petit, si tenim en compte que els israelians tenen moltes coses de què lamentar-se...
Per arribar al recinte de les mesquites, els turistilles com nosaltres hem de passar per un altre punt de control, la María José porta a la motxilla te que hem comprat, i quan li regiren la bossa li pregunten si és per fumar, casi que em dóna un "soponcio", vaig pensar "però què ens ha venut aquella dona??", al final resulta que es els policies ens estaven fent una broma!
Passat el punt de control continues per un passadís de fusta que està elevat del terra, a dintre del passadís hi ha més policia.
Després del passadís, arribes al recinte. No us puc explicar com és el Dom de la Roca, perquè és absolutament espectacular! És la mesquita més maca que he vist mai a la meva vida.
Mentre la miro penso en Wafa, i en què fàcil que ha estat per mi venir fins a Jerusalem i veure-la, i en què no m'estranya gens que plorés d'emoció quan la va veure...
Pel que ens va explicar Yousef, pels musulmans és més important la mesquita d'Alqsa que el Domo de la Roca, però aquesta última està millor orientada per ressar.
Llàstima perquè no podem visitar per dintre cap de les dues.
El recinte està plagat de militars i policies jueus, en veig de tres classes diferents, i per tot arreu, la qual cosa contrasta molt amb l'ús que fan els musulmans d'aquest espai. Arriben dones i nens amb catifes que estiren a terra, sota dels arbres, i els nens i nenes jugen per sobre de les catifes...
Jo crec que és un espai de lleure, i de trobada amb Alà, és com un lloc màgic.
Hauríeu de veure les tonalitats de colors que arriba a tenir el Dom de la Roca!
Un cop hem passejat i fotografiat tots els cantons del recinte, marxem cap a l'església de Santa Maria Magdalena.
És una església ortodoxa de Rússia, per fora és molt maca, però per dintre ens decep bastant. Però compensa el fet que ens hàgim de posar un pareo a sobre dels pantalons, encara que els que portem són llargs, i un mocador al cap. L'escena és bastant divertida.
Al migdia anem a buscar un capsa a correus, està molt a prop de l'hospedatge. Quan tenim la capsa anem a la nostra habitació a emplenar-la d'objectes prohibits i perillosos... Enviar-la ens costa 20 euros només! Mentre fem cua, coincidim amb una dona californiana que ens pregunta que hem vist... i ens explica que ella ha vingut amb una agència de viatges que organitza itineraris alternatius, per ensenyar la realitat de la situació de cada país. Un cop m´ha dit això, li explico que hem estat a Jenin..., es queda sorpresa perquè ella i 3 internacionals més van intentar entrar el diumenge passat i en el xec-point els hi van dir que els internacionals no podien anar a Jenin i els van fer tornar. Ens diu que a Estats Units la gent desconeix la realitat de Palestina i que aquest viatge li ha agradat molt.
Per la tarda fem l'última passejada per Jerusalem. Sabeu, en la via Dolorosa, un dels carrers de l'Old City hi ha una mena d'oficina, en què a la porta sempre trobes 4 o 5 joves armats. Cada vegada que hem passat per la via Dolorosa (3 o 4 vegades) hem coincidit amb un grup de famílies jueves que són escortats per dos d'aquests joves, un al davant del grup i un altre al darrera, i van mirant per tot arreu com si realment de forma imminent s'hagués de produir un atemptat contra alguna persona del grup.
És curiós perquè hi ha jueus per tots els carrers de l'Old City, és evident que són jueus perquè porten tota mena de barrets jueus, i es mouen sense cap protecció.
Sabeu que penso, que a l'Estat d'Israel l'interessa crear una sensació de por, de què alguna cosa terrible ens poden fer els àrabs, perquè així poden justificar el mur, les incursions i l'ocupació en general.
Crec que el fet que hi hagi policia i militars per tot arreu, que hi hagi càmeres de seguretat a tots els carrers, punts de control... fa que la població israeliana jueva tingui una sensació d'inseguretat permanent, com si alguna cosa terrible pogués passar.
Quan deixem la porta de Damasc a fora hi ha un petit mercat dels encants (unes 20 parades), per entrar a veure'l s'ha de passar per un punt de control, has de passar per un arc de seguretat i ensenyar la bossa a la policia.
Jo crec que viure així és de bojos, i ha de crear tanta angoixa que no sé si a mi em compensaria viure així.
Sabeu, hem trobat moltes vegades a la policia demanant als palestins que s'acreditin (gent treballant, o joves que passegen...), però mai he vist que demanin l'acreditació a un jueu o a un turista... Tot és tan injust.
Abans d'anar a dormir anem a acomiadar-nos d'Essam...

Dilluns, Mont de les oliveres

A partir d'ara veureu que no faig tantes faltes d'ortografia, bé no és perquè hagi fet un curset accelarat de català, sinó perquè ara ja estic a Lleida, i continuaré el diari amb un ordinador català que no té en compte altres idiomes com l'àrab.
Mentre feiem el viatge en avió vaig redactar els records dels últims dies d'aquest viatge, així que continuaré la història dia per dia.
El dilluns vam decidir de visitar el Mont de les Oliveres. Vam agafar un autobús que ens va deixar al cap d'amunt del Mont. Des d'allà vam desfer el camí passejant.
Visitem l´Hort de Getsemani, que és el lloc on es suposa que Jesús va fer l'últim sopar, també el lloc on Judes li va fer el petó de la traició, i on els soldats van detenir a Jesús.
Dintre de l´hort hi ha l'església de totes les Nacions. L´hort no és més que un camp petit d'oliveres precioses.
Una mica més avall trobem el Monestir Pater Nostrum, és un petit monestir que té en diferents rajoles el pare nostre en totes les llengües del món (n´hi ha que existeixen com a llengües i n´hi ha que no, i així trobem el pare nostre en català, en mallorquí i en valencià!).
També molt a prop hi ha una església ortodoxa on es creu que està enterrada la Verge Maria, l'església és molt bonica.
En el Mont de les Oliveres hi ha un mirador amb unes vistes impressionants de Jerusalem. Mentre estem mirant-les, se'ns apropa un home palestí que ven pósters de la ciutat, i comença a parlar amb nosaltres. És curiós perquè el lloc està plagat de turistes, però no sé perquè ens tria a nosaltres per parlar. Ens pregunta d'on som, què hem visitat (sempre que em fan aquesta pregunta dubto què contestar), li pregunto si és palestí i quan em diu que sí, li explico que hem estat a Jenin i el que hem fet. Ell em diu que els palestins valoren molt que els internacionals facin coses així, diu que Jenin és molt pobre, econòmicament estan força malament. Li pregunto per com és la vida a Jerusalem, i em diu que ell és feliç però reconeix que pels palestins és molt difícil viure-hi, però és molt pitjor a altres llocs com Jenin, Eilat (al mar Roig) o al desert del Neguev. Em diu que no li agrada parlar ni pensar en coses tristes, i té l'esperança que d'aquí 10 anys tot això haurà canviat (Tan de bo tingui raó).
Em pregunta què és el que farem quan tornem a Espanya, i li explico que he de tornar a treballar, que sóc treballadora social, em diu que els treballadors socials israelians són molt pitjors amb els palestins que la policia. M´ho crec, perquè en el fons el treball social no és més que una forma més de control de social.
Ens acomiadem, i ens recomana de tornar al mirador al vespre perquè diu que la vista és preciosa.
Sabeu, són aquestes petites coses el que trobo a faltar de Jenin, parlar amb un desconegut del que pensa i del que sent. Gaudeixo escoltant les vivències i sentiments dels palestins...
En el camí de baixada volem visitar l'església de Santa Maria Magdalena, però està tancada, només es pot visitar dimarts i dijous. Així que intentarem tornar demà.

Aquest matí abans de marxar de l'hospederia, hem preguntat a recepció com arribar a l'oficina de l'UN (ONU) perquè Miriam ens va dir que podríem aconseguir mapes de la situació de Palestina. Així que després de visitar el Mont de les Oliveres, emprenem camí a l'altra punta de la ciutat. Hem d'agafar l'autobús 124, i després caminar i caminar sota un bat de sol terrible,
quan arribem, mireu que em som de desgraciades, resulta que no era a l'UN on havíem d'anar sinó a l'OCHA, que està molt a prop de la porta de Damasc!!
Així que refem el camí, per sort trobem un mirador des d'on es veu el mur perfectament, així que ha valgut la pena venir fins aquí. Hi ha molts turistes europeus i sobre tot hi ha jueus, perquè també hi ha una vista molt maca de la ciutat. No puc evitar pensar en què deuen pensar ells del mur i dels palestins, de la política que fa el seu país , de si pensen en els refugiats i en les famílies que han quedat separades per aquest mur, i en tot el que comporta. Es veuen tan feliços els jueus, que dubto que reflexionin gaire sobre tot això.
Després de fer algunes fotos prohibides, marxem cap a l'OCHA. És fàcil trobar l'edifici. Allà agafem pósters grans i petits de Palestina..., tot això ho haurem d'enviar en un paquet postal igual que la targeta amb les fotos "prohibides" i altres coses que portem de Jenin.
Després mengem i reposem una mica. Per la tarda volem anar a veure un molí de vent, em sembla que és famós, però com que la guia que portàvem d'Espanya ens la vam descuidar en el punt de control del mur de les lamentacions, no sabem què significa el molí!
Però des d'aquí també hi ha unes vistes molt "maques" del mur!! També trobem un control policial que para autobusos i cotxes de població àrab únicament. Sempre que trobem alguna cosa interessant utilitzo a la María José com a model secundària!!
Després tornem a la porta de Jafa, i anem a una oficina de canvi. Volem saber quan és el canvi d'un euro en dòlars perquè creiem que ens sortirà millor per pagar l´hospedatge. El noi de l'oficina ens diu 1.32 euros, li dic que gràcies, perquè hem de fer comptes abans de canviar, i abans que marxem ens pregunta d'on som, li dic que d'Espanya, i ell ens diu, de Barcelona?, quan li dic que som d'aprop de Barcelona, se li van obrir els ulls de bat a bat, i un somriure li va ocupar tota la cara, es va portar les mans al cor, i ens va explicar que és un fan del Barça! Porta en el mòbil l'escut del Barça. No vaig poder evitar de fer-li una foto a ell i al mòbil. Se sabia tota l'alineació del Barça!
Ens va obrir la porta de l'oficina i ens va treure dos cadires. Ens va convidar a te, que va anar a buscar a casa seva i vam xarrar una estoneta amb ell. Això és el que m'agrada dels palestins! Ens explica que es vol casar, tot i que no està compromés, i ens diu que està estalviant per poder casar-se, perque val molts diners, de moment només té 500 shequels. Ha estudiat 6 anys Bussines, a la Universitat, i ara treballa en l'oficina de canvi, ens diu que fa unes 12 hores diàries! Em diu que la María José és molt maca i que té uns ulls preciosos, però em diu que no li digui fins que marxem...
Mentre parlem amb Essam, arriba un noi de 15 anys a canviar diners, i ens pregunta si hem anat al Mont de les oliveres, ell és d'allà, li diem que hem estat aquest matí, i ens pregunta si hem vist un home am un camell, i li diem que sí, i ens explica que és el seu pare! Què n'és de petit el món!
Poc després Essam ens convida a un gelat, i la María José i jo marxem a sopar, a que no esbrineu què ... un falafel...
M'ha agradat molt conèixer lEssam!

Diumenge a Betlem

Ahir al mati vam decidir de visitar Betlem, aixi que vam agafar l'autobus 124 que ens va deixar en el xec-point de Betlem.
No us he explicat mai com son els xec-points, n'hi que son mobils (els que posen a la carretera, com el que vam trobar a Ramal.lah), aquests xec-points mobils poden ser combois de hamers o buldozers, o be poden ser blocs de ciment que bloquegen literalment tota la carretera. Els xecs-points fixes, son com el de Calandia i Betlem, (quan torni a Lleida us penjare en el bloc fotos d'aquests xec-points, els fixes son impressionants!). A Calandia no vam tenir gaire problemes, pero a Betlem, l'autobus te deixa a un canto del mur, que despres has de travessar per un complicat control de seguretat. Quan entres dintre de l'edifici on controlen la gent que entra i surt, el que veus son cabines acuirassades on es posen els militars, i llargues cues de gent per entrar, tots han d'ensenyar la identificacio, pero es que a molts homes palestins a mes a mes els hi fan posar la ma en una maquina per identificar l'empreta de la ma. Jo crec que hi havia unes 100 persones esperant.
No hi ha un lloc diferenciat d'entrada i de sortida, t'has d'esperar a que el soldat decideixi que es el teu torn.
Despres d'entrar passes per complicats passidos fins arribar a la sortida, tot controlat per cameres de seguretat. Un cop surts d'aquest complex, tens un altre passadis estret pero ja a l'exterior i al canto del mur. El mur esta ple de pintades reivindicatives!!
El mur es el que ja sabeu com es, l'haureu vist a la tele moltes vegades, es un llarg mur de ciment amb torres de control que ailla la poblacio palestina d'altres poblacions palestines i del mon en general.

Un cop atravessat el mur has d'agafar un taxi per anar a la ciutat de Betlem. I aqui ja us ho dic ara, la gent no es com a Jenin, estan acostumats al turisme i hi ha molta picaresca. El taxista que ens porta a Betlem ens cobra 40 shequels!! Una fortuna! Quan li dic que trobo que es excessiu em diu que el cregui que aquest es el preu real, evidentment no me'l crec, i li dic, pero li paguem el 40 shequels, perque en el fons no ens va de 10 euros, ara aixo si, no em tornaran a prendre el pel! Abans de pujar a un taxi preguntarem el preu.
Betlem no es com us ho imagineu, es una gran ciutat, res a veure amb el poblet de la Biblia. Visitem l'esglesia de la Nativitat, i veiem el lloc on se suposa que va neixer Jesus. Li demano un desig "Pau i llibertat en la terra Palestina".
L'esglesia es molt maca... i quan acabem de visitar-la li pregunto a un senyor que treballa en l'esglesia si sap on podem trobar les cisternes de David, li intento explicar el que busco en angles, que es lloc on antigament es recollia l'aigua... I em quedo molt sorpresa perque la resposta d'aquest senyor es que des que esta construit el xec-point i el mur, la poblacio no te cap control de l'aigua!!
Tambe passegem pel mercat, i busquem i busquem les cisternes de David que ningu coneix, i que finalment no vam trobar.
Decidim marxar de Betlem, preguntem al taxi el preu, ens diu 40 shequels, i li dic que no cal, que anem a peu, i ens baixa el preu a 10 shequels!!!
Voliem visitar la tomba de Raquel que esta a prop del xec-point, aixi que quan baixem del taxi anem a buscar-la, pero un senyor palesti que paralava espanyol ens explica que des que van construir el mur no es pot visitar des d'aquesta banda.
Aixi que sortim pel xec-point, el cami de sortida es diferent del d'entrada. Passes tambe per lllargs passadissos fins que finalment arribes all lloc de control. Passes per una porta giratoria que te un semafor a dalt (vermell, no passis, verd passa). Hi ha una llarga cua de gent esperant!
Quan passem per la porta coincidim amb un grup de dones palestines. El seguent que trobes es una maquina de control on poses les bosses, el relotge... i dues garites, pero tu nomes en veus una, la de la persona que controla les bosses... les persones hem de passar per un arc de seguretat. Maria Jose passa sense problema, darrera d'ella passa una de les dones palestines i li pita l'arc, torna enrera i es treu les sabates. Jo passo per l'arc i pito, torno a enrera i em trec les sabates, pero se que tornare a pitar perque porto els patalons que tenen cibelles a les cames. Busco qui controla l'arc i no no trobo ningu. Li faig senyes a la noia que controla la maquina pero m'ignora vilment. Llavors m'adono que un cop passat l'arc hi ha un altre soldat que controla l'arc.
La noia passa l'arc i es mira al soldat perque el que li pita es el shador, i el soldat li fa un gest com dient que mala sort, i ella es treu el shador.
Jo passo per l'arc i torno a pitar. Em miro al noi que controla la maquina, i li senyalo els patalons, i ell em diu alguna cosa en arab, i em mira amb la mateixa cara que a la noia. Jo aixeco els bracos com dient que no l'entenc i a l'aixecar els bracos el noi veu el meu passaport i em deixa passar. Estic convencuda que es va pensar que era arab i que si no arriba a veure el passaport m'hagues hagut de treure els pantalons, o el que els hi deu passar a molts palestins, que segurament han de tornar a casa seva a canviar-se .
Despres de passar aquest control encara n'has de passar un altre,per ensenyar la identificacio i posar el palmell de la ma si cal. Mentre fem cua, la noia que pitava i jo ens mirem i riem. No m'imagino que deu ser tenir pressa i trobar-me en una situacio aixi...
Sabeu, es pitjor que entrar a veure algu a la preso. Perque a la preso si pita l'arc, el funcionari sortira amb una raqueta, pero es que aqui ningu s'immuta per res, els soldats estan dintre de les seves garites controlant el que passa com si tractessin amb coses en comptes d'amb persones. Es una sensacio estranya, si veiessiu l'actitud dels palestins, tan correcta.
I despres de tot plegat se'm passen les ganes de visitar la tomba de Rachel.

Sabeu crec que els palestins de Jenin son diferents dels de Jerusalem i Betlem perque no estan contaminats, son transparents i el que veus es el que hi ha. A Jenin no arriba gaire be ningu, i quan arriba algu es com una ampolla d'oxigen, com aigua beneida. En canvi crec que a Betlem i a Jerusalem estan tant acostumats a veure turistes, i a viure d'ells, i costa mes trobar gent per parlar. Be aquesta es una sensacio que jo tinc i que trobo a faltar des que estic a Jerusalem.

Dissabte, deixem Jenin

Ens haviem d'aixecar a les 5 del mati per marxar a les 5.20 amb Yousef a Ramallah. Pero a les 4.40 ens ha trucat el taxista per dir-nos que ens passava a recollir a les 5, si Yousef arribar estar al centre el mato!
He dormit una estoneta en el Service, pero al cap d'una hora m'he despertat. Per sortir de Jenin hem passat per carreteres secundaries perque hi havia molts xecs-point, pero despres hem hagut d'agafar una altra vegada la carretera principal, hem trobat un primer xec-point crec que a prop de Nablus, ens han deixat passar sense problemes, i un segon abans d'entrar a Ramallah, un sodat ens ha fet parar, pero crec que quan ha vist dos europees dintre ha decidit no demanar-nos la documentacio, i ens ha deixat passar.
A Ramallah hem esmorzat amb Yousef i el taxista, Yousef ens ha explicat que de vegades els israelians tallen totes les carreteres, les principals i les sencundaries amb el caos que aixo significa. Tambe ens ha explicat que moltes vegades quan va a Ramallah passar per 3 o 4 xec-points, i quan arriba a l'ultim abans d'entrar a Ramallah els fan tornar perque el service ve de Jenin, pel que sembla Jenin deu ser una ciutat molt perillosa.
Hem parlat amb Yousef sobre Lujbek, li he dit que hem semblava que havia patit molt, ens ha dit que un tiet de Lujbek va morir en la primera intifada, i un altre esta a la preso des de fa 7 anys, a mes quan l'exercit israelia va entrar al camp de refugiats l'any 2002 van ocupar la seva casa. Ens explica tambe que era la primera vegada que Lujbek venia al centre cultural, i que ara que havia acabat el campus d'estiu volia apuntar-se al grup de Dabka, la danca palestina, m'he alegrat molt quan m'ha dit aixo, perque crec que es el que ell necessita.
Yousef voldria poder fer una excursio amb els nens a la platja, com van fer des del Freedom Theater, pero ho veu molt dificil, perque Juliano i Jonathan del teatre son jueus i tot i que treballen en el camp de refugiats tenen mes facilitats per fer aquestes coses pel fet de ser jueus.
Despres d'esmorzar hem anat a la parada de bus i ens hem acomiadat de Yousef., Amb l'autobus hem passat pel xec-point de Calandia (impressionant) i hem vist tot el mur. He fet algunes fotos, d'amagades, aixi que no se com hauran quedat...
Un soldat ha pujat a l'autobus i ens ha demanat a tots el passaport o la carta d'identitat, a Maria Jose se l'ha mirat molt i molt, fins i tot quan tenia el meu passaport a les seves mans, jo crec que ha notat que era pro-palestina! o que portava documentacio confidencial a la motxila!, de fet no s'equivocava gaire.
Els soldats aqui no porten pistoles, porten fusils, impressiona bastant tenir algu tan a prop armat aixi!
Quan hem arribat a Jerussalem, hem anat a les White Sisters a deixar les malestes, esta forca be el lloc.
I hem sortit a passejar pels carrers, m'he sentit forca estranya perque aqui els palestins no son com a Jenin, es nota que es una ciutat turistica sembla un zoco gegant.
Quan veig els jueus m'entra una mica d'angoixa i no puc evitar pensar en els meus palestins, en com sera el seu futur. Suposo que m'acostumare a estar en aquesta ciutat pero tot i que es molt maca, ja us dic ara, que Jenin no te res que envejar-li, sobre tot pel caliu de la gent.
La Maria Jose i jo ens he comprat unes arrecades, i no he pogut evitar preguntar al nen que ens atenia si era palesti, i quan m'ha dit que si hem decidit de comprar-les. M'agrada parlar amb palestins. Despres hem anat a una botiga a la zona cristiana i hem comprat un belen... i tampoc he pogut evitar preguntar al senyor si era palesti, i m'ha fet molt contenta quan m'ha dit que si.
Hem estat fent fotos de la ciutat perque ens hem de construir la nostra "cuartada"per quan anem a l'aeroport!
Sabeu no em sento be, perque es com si aquest lloc no fos per mi, si procuro no pensar les coses van be, pero quan no puc controlar els meus pensaments, no puc evitar recordar Refai, Yousef, els nens i nenes del centre, els joves palestins, la gent del carrer...

Records de divendres

Voldria acabar d'explicar-vos algunes coses que van passar divendres.
Quan es va acabar de veure els films, vam sortir del teatre i ens vam asseure a xerrar una estona amb Miriam i un amic angles d'ella. Mentre estavem alla, va arribar un cotxe i es va baixar un senyor que va treure un arma, jo no hi entenc d'armes, pero era molt gran, i va fer tres o quatre trets al cel, estava a uns cinc metres nostre. Ningu es va espantar, perque crec que la gent esta acostumada a que passin aquestes coses, els nens van continuar jugant i rient com si no passes res perque les armes formen part de la vida quotidiana dels palestins del camp de refugiats, i de molts que viuen a la ciutat. Jo si que em vaig espantar.
Mentre estavem sopant al restaurant em va trucar Refai, estava nervios, el seu pare estava ingressat a l'hospital de Nablus, no vaig entendre be que havia passat, pero ell estava angoixat, imagineu-vos perque ens volia portar uns vestits palestins que la seva familia ens volia regalar. Volia veure'ns tant si com no, va proposar fins i tot de quedar a Calandia on esta el xec-point. Finalment el vam convencer perque li dones a la Miriam que ella ens ho enviaria des de Jerusalem. No se com explicar-vos com es Refai, perque es molt dificil, penso que es una persona meravellosa, plena d'inquietuds i bons sentiments. M'hagues agradat molt dominar mes l'angles per parlar i parlar amb ell. Espero tornar-lo a veure aviat, a Catalunya o a Palestina.

Divendres, ultim dia a Jenin

Ahir Refai ens va dir que l'exercit israelia havia fet una nova incursio en el camp de refugiats bastant forta, es vam quedar molt parades perque no vam sentir res. Jo crec que cada nit ha passat alguna cosa a Jenin, pero molts dies pel cansament o pel que sigui no ens hem assabentat.
Aquesta nit ens hem anat a dormir a les 9 del vespre, jo crec que per la xixa, pero, m'he despertat cap a les 2, no podia dormir, i m'he trobat que la Maria Jose tambe estava desperta. Hem estat xerrant una estona, i al cap de mitja hora s'ha sentit un fort soroll com el tret d'un tanc, i despres han vingut trets i mes trets. Al cap d'una estona tot ha tornat a la normalitat.

No us he explicat mai com es el camp de refugiats de Jenin. No hi ha una diferencia fisica entre el cap i la ciutat, i esta a 5 minuts en cotxe des del centre cultural. Les cases, els carrers... estan pitjors conservats que a la ciutat ja que l'exercit israelia fa incursions sovint, amb els buldofers per derruir cases, amb els tancs o amb els hammers. Hi ha un cavall que esta fet de trossos de metall, el van construir uns voluntaris amb les restes dels cotxes, ambulancies, camions... que van quedar despres que l'exercit israelia arrasses el camp de refugiats l'any 2002. Jo no l'he pogut veure mai, perque el dia que vam anar al camp de refugiats vam haver de marxar perque l'exercit israelia acabava d'entrar.
La majoria de les persones que viuen al camp de refugiats son de Nazaret, i mireu com es la vida que des del camp de refugiats si fa sol (que es gaire be sempre) es veu Nazaret perfectament. Cada dia veuen la seva terra ocupada per un altre.
Jenin te una situacio economica molt precaria, crec que al voltant del 60 per cent de la poblacio esta aturada, pero pel que ens explica Miriam la situacio dels palestins a Hebron es encara molt pitjor.
Els colons s'han situat en el centre de la ciutat, es l'unic lloc on hi ha aquesta distribucio, i son molt perillosos, van armats i l'exercit no fa res per evitar les agressions als palestins. Ens diu Miriam que dintre de la mateixa ciutat hi ha xec-points, i cada dia els nens palestins els han de creuar per poder anar a l'escola. Us imagineu haver de portar cada dia el vostre fill a l'escola passant per un xec-point, amb dos o tres o mes militars armats, i que us poden regirar tot el que porteu vosaltres i els vostres fills?

Els divendres ja sabeu es dia festiu en Palestina, aixi que no ha estat fins l'una que hem sortit al carrer a menjar alguna cosa i a donar un passeig. Els divendres a Jenin no tenen res a veure amb els altres dies de la setmana, sembla que tot esta mort. Excepte a la zona de la mesquita perque alla cap a ultima hora del migdia es fa mercat. Els altres dies de la setmana nomes hi ha moviment, gent amunt i avall, cotxes, claxons...
Pensavem que no trobariem cap lloc per dinar pero al final hem pogut menjar-nos..... un.... falafel!
Mentre passejavem pel mercat ja desparat hem sentit trets una mica mes lluny. Ningu no s'ha amoinat, i tots han continuat amb el que estaven fent.
Despres hem volgut agafar un taxi, avui a les 4 passen els films que han fet els nens en el Freedom Theater, en el camp de refugiats, pero amb tan mala sort, que el taxista no entenia l'angles i no hem pogut dir-li de cap manera on voliem anar.
Hem hagut de tornar al centre i agafar uns prospectes informatius del Freedom Theater, i aquesta vegada si que ens han entes.
En el Teatre, hi havia una sala on normalment fan les classes dramatiques, amb una exposicio de fotos. Un grup de nens del camp de refugiats van anar en autobus a visitar les diferents ciutats on havien nascut els seus pares.
Cada foto tenia una explicacio amb l'any que hi va haver l'ocupacio israelia, la majoria va ser 1947 o 1948, i amb el numero de refugiats que hi va haver a cada localitat (molts i molts desplacats a la forca per l'ocupacio israeliana).
En una de les fotos, sortia un arbre amb una inscripcio feta a navalla, posava Ahmed, la va escriure el pare d'un dels nens quan era petit i vivia alla.
Tambe hi havia una foto dels nens banyant-se a la platja. Crec que cap d'ells ho havia fet mai, i que aquesta era la primera vegada que veien el mar. Penseu que ni tan sols els nens de Gaza, que limita amb el mar, es poden banyar, perque constantment vigilen la zona vaixells de guerra israelians, i es molt perillos banyar-se perque es facil que et disparin.
Despres hem anat al teatre, i s'han visionat els diferents films que han fet els nens. M'he assegut al canto d'una nena, Rima, molt simpatica, m'ha estat explicant moltes coses, i m'ha convidat a casa seva, pero li he dit que no podia anar perque dema m'havia d'aixecar a les 6 del mati per marxar. Es estrany a Espanya, Catalunya, no hem passen aquestes coses, cap nen se'm posa a xerrar perque si, interessant-se per qui soc, d'on vinc, i convidant-me a casa seva. Crec que trobare a faltar aquestes petites coses.
Els films que s'han visionat, els han fet els nens, els hi han ensenyat a enfocar..., hi ha hagut tres que m'han agradat molt:
- Un explicava la historia d'una nena que es empresonada.
- Un altra tractava d'un nen que feia campana a l'escola perque se n'anava a llenca pedres als tancs, i al final deixar de llencar pedres per fer d'actor al teatre, perque una altra forma de lluitar es possible.
- I l'ultima parlava de tres germans, cada un ensenya a escriure la seva mare perque voti un partit politic, parla simbolicament de la lluita de poder d'Al Fatah i Hamas. Quan surten els resultats de les eleccions, els germans es barallen, i es la mare qui els hi diu que no importen els partits politics sino la seva terra, Palestina.

Despres de veure les pel.licules hem anat a sopar amb la gent del teatre i amb altres internacionals que estaven de visita al centre. Jo crec que hem tingut sort perque ens ha tocat al davant un noi palesti, Mohamed, molt simpatic, i una noia la Cathering, egipcia, que es qui ha participat en les gravacions dels films, ensenyant els nens a fer-ho.
Mohamed ens ha explicat que quan ell era petit tenia el costum d'anar a llencar pedres als tancs, ho feien des de la terrassa, fins que un dia no es van donar compte que un altra terrassa tambe hi havia soldats, i van matar a un amic seu.
Be us he de deixar perque dema m'aixecare a les 5 del mati per agafar el taxi a Jerusalem a les 5.20.

Dijous, ultim dia del campus d'estiu

Sabeu, em fa molta il.lusio veure els vostres comentaris, i que hem doneu anims. XUCRAM(MOLTES GRACIES!!)
Ja se que de vegades soc una mica extensa explicant, pero es que tinc tantes coses a dir-vos que no em puc estalviar res!
Dijous era l'ultim dia del campus d'estiu, i avui les activitats no les hem fet a l'escola sino en el Centre Cultural. En principi el campus havia d'acabar ahir pero com que havia de venir la televisio a gravar, s'ha allargat un dia mes. Avui acabarem els moneders que vam comencar l'altre dia...
Ens hem posat en una habitacio amb els 4 nens que van comencar els moneders, i la Maria Jose i la Miriam han agafat cartolines per fer mascares. El canal Al-jeezera ens ha gravat una estoneta.
El Lujbek, un dels nens del qual he penjat una foto al blog, es un artista, ens ha ensenyat uns dibuixos que te, i pinta molt i molt be. Pero es que cosir, coseix molt i molt be, ha fet un moneder espectacular, amb unes puntades que ja voldrien fer-les molts sastres a la seva edat!
No us he parlat mai del Lujbek, pero crec que val la pena que us expliqui com el veig. Lujbek es un noi molt timit, serios, i fa el posat de trist. Porta penjant al coll un collar amb un penjoll com trasparent que te escrit "For ever" i unes lletres en arab que jo crec que son un nom. Avui li he preguntat que era, i m'ha explicat que era el seu oncle, fa 7 anys que esta a la preso. Costa treure-li un somriure a aquest nen, pero quan ho fas, es fantastic de veure-ho perque se li il.lumina tota la cara.
Dona la sensacio que per l'edat que te ha viscut molts moments tristos, i sembla casi un adult. No se quin sera el futur del Lujbek, perque ell es molt conscient de la situacio que hi ha a Palestina i crec que ho viu amb molta angoixa, aixi com hi ha altres nois que somriuen mes facilment, Lujbek no. Espero que pugui estudiar i lluitar pel seu pais sense violencia, pero crec que la tria no sera facil per ell, perque crec ha patit molt. Penso que el Centre Cultural fa una feina molt bona perque ensenya els nens i nenes que hi ha una altra forma de lluitar pel que creus que es just.

Jo crec que els nens s'ho han passat bomba fent les mascares, i els que cosien els moneders han marxat forca orgullosos del resultat de la seva feina.
Mentre nosaltres feiem aquests tallers, el grup de danca palestina ballava a adalt, llastima que no els hagim pogut veure. El ball palesti es diu Dabka, i es un ball tan alegre que us encantaria de veure.
Quan s'han acabat les activitats, i els nens i els voluntaris palestins han marxat he trucat a Refai. M'ha dit que ahir va estar 3 hores en la Cort Militar de Ramallah parlant amb el Jutge i finalment ha aconseguit l'autoritzacio per anar a Jordania pel seu pare, la mare i un germa. M'he alegrat tant quan m'ho ha dit!! Ja us vaig dir que Refai es un lluitador nat, crec que com molts palestins, que tenen una forca interior admirable.
Refai ens ha convidat a anar a casa seva aquesta tarda, hem quedat que al voltant de les 5 agafarem un taxi i hi anirem.
Dema divendres, el centre estara tancat perque es el dia que fan descans els palestins. Finalment la Maria Jose i jo marxarem dissabte perque aquesta tarda han vingut al centre 3 voluntaris de l'ISM i Jonathan, un noi voluntari suec que esta al Freedom Theater. Jonathan ens ha convidat a anar dema al teatre, tenen previst de visionar algun film. Aixi que hem decidit quedar-nos un dia mes.
Yousef ens ha dit que dissabte vindra amb nosaltres perque te una trobada a Ramallah. Hem quedat a les 6 del mati!! Aquest home ens matara!!!
Hem aprofitat ates que dema no el veurem per donar-li una petita col.laboracio pel Centre, i el que la Begona em va dir que els hi dones de part d'ella i de Marije. Youseff s'ha posat molt content, pero ens ha dit que no calia que no haviem de donar res pels dies que hem estat alla que tenien suficient amb la nostra presencia i que haguessim fet somriure els nens, per ell es important que transmetem el que esta passant a Palestina. Li he explicat que era una aportacio pel Centre, per fer algun projecte o pel que ell volgues, i ho ha acceptat.
Crec que es important col.laborar economicament, penseu que per exemple l'aigua es un be molt escas aqui, i tot que hem intentat gastar el menys possible sempre suposa una despesa important. Aqui tot es molt precari.
Despres hem agafat el taxi i hem marxat a Zababdeh en un Service, un taxi col.lectiu. Nomes ens ha costat 4 shequels per persona una mica menys que un euro.
Refai estava tan content avui!! i la seva familia es tan maca. Ens han posat un sindria i ens han dit que mengessim, els que em coneixeu molt i molt be sabeu que no m'agraden gens ni mica ni la sindria ni el melo (com a minim fa 25 anys que no en tasto). Pero aqui t'insisteixen tant i tant, els hi dit "la orit" (no vull res), pero finalment amb tanta insistencia he desistit i he comencat a menjar-ne, i despres del primer tros un altre i un altre...Miriam i Maria Jose han comencat a riure, i Refai s'ha donat compte que passava alguna cosa i li he hagut d'explicar, s'ha passat una bona estona rient i m'ha fet una foto menjant sindria!!
Hem fumat xixa un altre cop, pero avui li ha posat gel a l'aigua i ha posat aigua freda per dintre perque es refrigeres tot. Diu que es molt mes refrescant, la veritat es que estava molt bona. La xixa que tenen es pot separar en tres o quatre trossos perque aixi, ens diu Refai, se la poden emportar per tot arreu, i es veritat perque ahir a la piscina dos dels voluntaris palestins en portaven.
La familia de Refai ha fet una barbacoa per celebrar que tenen l'autoritzacio israeliana per portar el seu pare a Jordania, i ens han donat pollastre... Ens han tractat com si fossim un mes de la seva familia. Jo crec que a Refai li agradaria que Miriam col.labores en alguns dels projectes que te la seva associacio, pero no se que fara finalment Miriam, crec que ha estat molt be que es poguessin coneixer perque ella donara a coneixer els projectes de l'associacio a l'ISM suec.
Cap a les 8 hem decidit de marxar. Refai ens ha dit que ens acompanyava perque hi havia un xec-point entre Zababdeh i Jenin, li hem dit que no calia pero tant si com no ho ha fet.
Sabeu, els israelians nomes posen els xecs-points per incomodar la poblacio, per demostrar que poden fer el que vulguin... Es curios perque abans del xec-point hi havia una altra carretera secundaria (si es pot dir aixi) per on es desviaven tots els cotxes, i aixo ho sabem perfectament els israelians, la questio es que els palestins s'hagin de sentir incomodes i controlats. Tot aixo es de bojos, no crec que hi hagi ningu que pugui donar una explicacio raonable de tot plegat.
Dema si que sera l'ultim dia a Jenin, i la veritat es que em fa llastima. M'agradaria quedar-me mes temps, dos mesos mes per exemple, i fer de classes de castella, pero tots tenim les nostres limitacions personals, no ser pot ser algun dia!!

Dimecres, i l'excursio des de Jenin

L'autobus ens ha recollit a les 9.30. Refai estava nervios perque avui havia d'anar a la Cort Militar de Ramallah.
No em veig recordar d'explicar-vos que hi ha 2 corts militars a Palestina, una a Ramallah on jutgen la gent de Jenin, i una altra a Jenin on jutgen la gent de Ramallah, Jerusalem... Es un forma d'anar minvant les forces dels ocupats, perque aixi la familia te mes dificultats per desplacar-se, i tot es complica molt mes.
Hi ha una preso per nens palestins, el mes jove te 13 anys, hi ha uns 250 nens engarxolats. Refai l'unic que sap es que el seu germa no esta en aquesta preso.
Refai ens va dir ahir que no era aconsellable que les dones sortissin soles a partir de les 8 del vespre. I jo vaig pensar massa tard perque es el que hem estat fent fins ara.
Quan m'acomiado de Refai, no puc mes que desitjar-li que tot tingui una solucio rapida i bona per ell i la seva familia. Em demana que el truqui dijous que estiguem lliures, li dic que ho fare!
A l'autobus tot es una festa, la musica palestina es tan maca i alegre. Lujbek, un nen del grup, m'ha donat una pasta de xocolata (que bona que estava, fa tants dies que no en tasto...).
Arribem a les piscines, i es com un riu que no passa mes d'un palm del terra, esta com canalitzat hi han posat taules i cadires a dintre per si vols menjar amb els peus a l'aigua. Hi ha dos piscines, una per nens petits i una altra que cobreix molt mes.
Yousef ens diu que aquest lloc es l'unic on hi tenen acces i que hi hagi aigua.
Ens canviem en una habitacio. Pero no, no, no em poso un biquini, be el biquini el porto a sota, i a sobre porto una samarreta de maniga curta i uns patalons que em pugen una mica dels genolls.
Decidim banyar-nos, a les dones i els nens ens toca la piscina petita, no em cobreix mes que fins la panxa. Pero ens ho passem molt i molt be!. Al cap d'una estona es fa el canvi de piscina i els homes van a la petita i les dones a la gran.
No us podeu imaginar el que es banyar-se vestit, pero esta be, es una experiencia diferent.
M'ho he passat molt be perque he jugat molt amb les nenes, totes portaven flotadors i les feiem rodar i rodar... Hi hem estat fins 2/4 de 6. De tornada abans d'entrar en Zabaadich hem trobat un xec-point itinerant en la carretera, pero no ens han fet parar. Quina casualitat, tot just ahir Refai ens explicava que facil que era controlar aquesta ciutat. Quan hem passat pel davant dels israelians tots els palestins han comencat a cantar una canco de protesta.
No se si us podeu imaginar la sensacio que tens quan en qualsevol lloc i en qualsevol moment algu que no es de la teva terra, ni del teu pais, te demani que et documentis, i decideixi si et deixa passar o no a casa teva, o que et pugui retenir 3 o 4 hores o mes perque si, i despres el xec-point marxi i es torni a obrir el pas o no.
Despres hem anat cap al Centre, i a les 7.40 hem anat a comprar el sopar. Jo un falafel com cada dia!
Miriam ens ha explicat que te intencio d'anar a collir les olives amb els palestins, diu que es una feina perillosa perque els colons disparen indiscriminadament, l'exercit en canvi primer llencar bombes lacrimogenes, despres bales de goma i despres el que vulgui. Si aconsegueixen que els palestins no puguin recollir les olives, es a dir viure de la seva terra hauran d'abandonar la terra, i els jueus podran continuar colonitzant-la lliurement per aixo es tan important la feina que fan molts internacionals com la Miriam.
Israel conquereix territori amb la forca amb l'exercit pero tambe ho fa d'una altra manera molt mes efectiva, que es colonitzant. Yousef diu que un dia un colono s'instala amb una caravana a sobre d'una colina Palestina i al cap de poc s'han estes com un cancer per tot arreu.
A prop de Jenin, en territori palesti, hi han dos colonies jueves. Si algun dia es resolt el conflicte, l'exercit es facil que marxi, pero els colons es una altra historia i aixo Israel ho sap.
Dema es l'ultim dia del campus d'estiu, aixi que m'haure d'acomiadar dels petits palestins...
Encara no hem decidit si marxarem divendres o dissabte cap a Jerusalem, dema ho sabrem.

Dimarts a Jenin (la Begona em matara...)

Ahir a la nit quan vam anar a comprar el sopar vaig trucar a l'amic de Begona, Refai, viu en un poble a prop de Jenin. Del que jo vaig entendre de la conversa que vam tenir es que vindria a les 4 de la tarda al Centre Cultural (pero es veu que no va anar aixi ben be, pel que despres us explicare...).
Quan ens aixequem Miriam ens diu que aquesta nit ha sentit trets, ni jo ni la Maria Jose no els hem sentit, deu ser que comencem a arrossegar cansament.
Com cada dia despres d'esmorzar hem anat al campus d'estiu. Els voluntaris palestins han fet jocs d'animacio, i cap a les 11 hem entrat a l'escola. Hem proposat de fer els moneders de comics, perque de bric no en teniem, pero nomes amb un grup petit de nens. Al final han estat 4 dels mes grans.
Deu nido la traca que tenen. Han triat les pagines que volien, nomes han volgut el comic de color que vaig portar, ningu ha volgut el comic en blanc i negre, aixi que hem tingut les pagines justetes. Pero be.
Han tallat i forrat i retallat el forro. I el cosir ho deixarem per dijous al Centre Cultural.
Ens ha donat el temps just per fer-ho.
Despres ja era hora de plegar. Wafa ens ha dit si la voliem acompanyar a un Centre Tenologic, on donen classes d'informatica, perque hi va presentar el curriculum vitae i la van cridar per treballar pero com ja s'havia compromes amb el campus d'estiu no va poder agafar la feina. Pero ara hi volia anar per dir-los-hi que ara estava disponible. Hem acompanyat a Wafa al centre, i hem vist les fotos de quan l'exercit va devastar la zona l'any 2002, van destrossar l'edifici. Penseu que es una academia per aprendre informatica. Ens han ensenyat la part de l'edefici que encara esta derruit, i es forca impressionant, realment no te cap sentit que l'exercit destrueixi un edifici civil, a mes hi va morir una persona perque estava dintre quan el van atacar. Mentre estem alla, Yousef truca a Wafa i li diu que anem immediatament al Centre. Despres Youseff ens explicara que hi han hagut incidents entre la milicia i la policia palestina.
Aixi que hem de marxar, en el cami Wafa m'explica que esta compromesa des de fa un any amb el seu cosi, que es van enamorar quan tenien 16 anys, i segurament l'any que ve es casaran, jo crec que esta molt enamorada. Jo li explico que al novembre tambe em casare, i li ensenyo una foto que la Maria Jose te al mobil d'ell. Toni m'ha dit que ets molt guapo! jo li he dit que si, i a mes a mes bona persona.
Mentre esperem en el Centre, se senten trets al carrer. Mentre Mohammad m'explica que avui l'exercit israelia en una incursio ha detingut 10 persones.
A les 4 de la tarda arriba Refai al Centre, i Yousef em diu, que anem a sopar a casa seva i que ens quedarem a dormir, que es aixi com vam quedar ahir al vespre, casi que em moro perque jo no vaig entendre res de tot aixo!!, pero com que no hi ha hagut cap problema per part de Yousef hi hem anat. Dema hi ha programat en el campus d'estiu una excursio a unes piscines, pero l'autobus ha de passar per davant de la casa de Refai, aixi que ens recolliran alla.
Abans d'agafar el taxi cap al poble de Refai, hem comprat uns pastissets per portar-los a la seva familia. En el cami cap a la parada de taxis, que esta molt a prop del Centre Cultural veien els resultats dels incidents d'aquest migdia (neumatics cremats...).
Quan arribem a Zabaadich, ens presenta la seva familia, i anem a donar un tomb pel poble. S'assembla una mica a les Garrigues, es terra d'olivers. Es un poble molt tranquil i maco, no te res a veure amb el desordre i el caos de Jenin.
Zabaadich te 7000 habitants, 2000 d'ells son estudiants. 2000 son refugiats islamics i catolics de Jaifa! Ens diu que hi ha dos mesquites i 5 esglesies. Les dues religions conviuen perfectament.
Ens explica que aquest poble es facilment controlable per l'exercit, perque nomes hi han 4 carreteres i esta envoltat de muntanyes de molt dificil acces.
Tambe ens diu que hi ha 35 seus d'organitzacions internacionals.
Exteriorment Refai despren tristesa, una tristesa molt profunda. Ens explica que l'abril d'aquest any l'exercit israelia a les 3 de la matinada va tallar la llum del seu poble Zabaadich, ell va pujar a la teulada per fer fotos de la incursio, (dels focos que vam utilitzar per entrar....) en aquell moment ell encara no sabia que l'exercit entraria a casa seva per detenir el seu germa de 17 anys. Van entar amb gossos i van destrossar moltes coses, pero el mes important es que es van emportar el seu germa enmanillat i amb els ulls embenats. Des de llavors no han sabut res d'ell, ni on es, ni els carrecs que l'imputen.
La familia s'ha adrecat a tots els llocs possibles pero no han tingut resposta. Sembla com si els palestins fossin menys que animals i no tinguessin cap dret.
Pel fet de tenir el germa empresonat tota la familia ha passat a ser considerada perillosa, i aixo significa no poder creuar cap xec-point. Refai te una germana que no viu a Zabaadich i no la poden veure perque els separa un xec-point.
A mes el pare de Refai esta molt malalt. Estava ingressat en l'hospital de Jenin pero alla no el podien operar, i el van traslladar en ambulancia a Jaifa. L'ambulancia es va esperar 6 hores i finalment no el van deixar passar.
Avui la familia havia de rebre la resposta de la peticio de permis per anar a un hospital de Jordania, nomes del pare perque la familia esta considera com perillosa, i mentre erem alla els hi han contestat que els hi denegaven la peticio per motius "de seguretat". Deu ser que autoritzar el pas d'una ambulancia amb un malalt que necessita assistencia medica pot ser molt perillos per la seguretat de l'Estat d'Israel.
No se que mes els queda als palestins, sino tenen dret a res, mes que a subsistir com puguin.
Refai ens diu que anira dema a la Cort Miliatar de Ramallah per veure si es pot fer alguna cosa.
Heu vist mai una persona que nomes mirant-la us doneu compte que te un gran patiment interior? Aixi es Refai, el que mes em sorpren d'ell (ho dire en castella perque en catala no trobo la paraula escaient) es la seva "entereza", perque ell continuara lluitant per trobar el seu germa i perque el seu pare pugui ser ates medicament, passi el que passi ell intentara buscar una altra via, una altra possibilitat.
Sabeu, Refai fa moltes coses, treballa en una associacio, Windows, en que hi ha palestins i israelians, perque creu que sense dialeg no pot haver solucio.
http://www.win-peace.org/
Han organitzat un campus d'universitaris que comencara el 29 d'agost, en que hi haura 30 participants jueus, 30 participants palestins i 20 internacionals. Es tracta del primer Summer Camp of Palestinia/Israeli Student Coalition.
I no fa gaire va acabar un campus d'estiu per nens palestins, hi ha crec 200 nens.
Tambe tenen un programa de radio, que nomes funciona unes hores, i que el porten a terme voluntaris.
Refai ens diu que tots els voluntaris que vulguin hi seran benvinguts, pero aixo si ha de ser per anar uns tres mesos.
Costa entendre que Refai encara cregui en el dialeg, aixo es el que fa que encara hi hagi esperanca per Palestina.
Refai ens tracta com si fossim familia seva, la mare de Refai havia preparat un plat d'arros amb albergines delicios, nomes pels quatre, Refai, Miriam, Maria Jose i jo. Despres de sopar hem fumat xixa! i ens ha ensenyat fotos i mes fotos dels voluntaris que ha tingut...
I finalment hem marxat a dormir.

Dilluns, Salam from Jenin

Sabeu, dormo amb taps a les orelles perque sento molt els sorolls, aquesta nit pero, cap a les 3 o 4 de la matinada, amb els taps i tot m'ha despertat un fort terrabastall, m'he tret els taps i he sentit molt soroll al carrer, de gent, de cotxes, de disparos..., no sabia que passava, les altres companyes no s'han despertat, no se si no han sentit. Us juro que he pensat que estaven bombardejant la zona, pero he pensat que tan hi feia on fos perque no sabria on anar, i m'he tornat a quedar dormida al cap d'una estona.
Per la tarda Youseff ens ha explicat que el soroll que havia sentit era un incursio israeliana en el camp de refugiats, un tanc ha fet un disparo. Youseff no sabia el per que ho han fet, pero l'exercit israelia ho fa sovint de vegades a la nit, de vegades a mitja tarda, de vegades busca gent i altres nomes vol que sapiguem que estan aqui, perque no ens oblidem que ocupen la zona i que la controlen. Youseff ens explica que mes d'una vegada s'ha trobat l'exercit en el carrer del centre cultrual, i que entren indiferentment en el camp de refugiats com a la ciutat.
Si feu l'esforc de posar-vos en el lloc d'un nen, i penseu en el que suposa que cada setmana, o mes sovint puguin despertar-te els trets dels tancs o els disparos dels soldats, de trobar-te l'exercit pel carrer, que humiliin el teu pare... , nomes intenteu pensar en la por que han de sentir, i nomes aixi podreu imaginar casi, casi el que senten els palestins.
Yousef diu que morir en una incursio israelia es questio d'atzar, que una persona passi pel carrer equivocat en el moment equivocat. Molts palestins moren aixi, despres els familiars fan muntatges de fotos amb armes perque quedin com a martirs de l'ocupacio, els carrers estan plens d'aquests cartells, me n'he cansat de vereure'n, i nomes es el cartell el que ens arriba a Occident.
Aquest mati hem tornat al campus d'estiu perque aqui passi el que passi la vida continua amb noramlitat. Nadir i el seu german han vingut disfressats de faraons, ha estat bonissim. Maria Jose i jo hem fet una activitat amb els nens mes petits. Haviem comprat ahir a la tarda unes cartolines blanques, a aquell noi tan simpatic, i aquest mati una goma per lligar.
Hem tallat unes caretes grosses, i les han pintat. N'hi han hagut de molt simpatiques, un nen ha fet la cara del dracula. Hi ha hagut un moment que dos nens s'han comencat a barallar i he pensat que em moria perque no ho podia fer tot (uns me demanaven que fes els forats dels ulls els altres que fessin els forats per posar la goma...). Pero al final ha sortit tot be.
Despres Youseff ens ha explicat que han fet una entrevista a un music del centre i que l'han retrasmes per la BBC. Tambe ens ha dit que volen fer un reportatge del centre i que el vindran a gravar el dijous!! I ens ha dit a veure si se'ns acudia alguna cosa per fer dema i que es pogues acabar el dijous!!!!Aquestes coses m'angoixen una mica, perque mai saps si el que vols fer agradara o no, o si es possible.
Per la tarda hem sortit a passejar amb Miriam per la ciutat, hem arribat a la part antiga, i en una de les botigues d'esport hem vist que hi havia dos maniquis, un portava l'uniforme del Real Madrid i l'altre el del Barca. Per fer una foto, pero no portavem la camara.

Diumenge a Jenin

Saber jurgei, Bon dia a Jenin.
Avui es diumenge, pero a Jenin es dia laborable. M'he aixecat pensant en el que Said ens va dir a Maria Jose i a mi ahir, que quan ens va veure en la sala d'ordinadors es va pensar que erem arabs, li vaig explicar a Said que no era estrany perque els arabs es van passar en la peninsula iberica uns 800 anys i alguna cosa a part del zero i dels acueductes havia de quedar de tants anys de convivencia. Em va agradar molt que ens ho digues, pero tambe Maria Jose i jo vam pensar que ho tindrem fotut quan anem a l'aeroport!!
L'unic que no m'agrada d'aqui son els mosquits. Aquesta nit no m'he posat locio antimosquits i m'han cosit a picades el cos, el pitjor es que Miriam la companya d'habitacio, no se n'ha posat i no li ha picat ni un!!
Avui hem decidit esmorzar galetes aixi que hem anat a la botiga que les venen i el noi ens les ha regalades, despres hem pensat que era perque les venen a quilo o en paquets, pero la setmana passada quan vam anar amb els italians ens les van vendre aixi. Be, hem decidit que ates la simpatia del noi, hi tornarem i comprarem una capsa.
No us podeu imaginar com es d'amable i simpatica la gent d'aqui. Qui va dir que dos noies (mes aviat ja dones) no es podien moure soles? La veritat es que per aquests carrers em sento molt segura, tambe observada perque evidentment es veu que som estrangeres pero la gent es tan amable...
Despres de menjar-nos les galetes, hem anat a l'escola. La Lama quan m'ha vist se m'ha tirat als bracos!! Sempre me fa jugar a un joc amb les mans, be ella la Sara i la Sajat.
Avui s'ha comencat fent activitats de jocs, de correr, els voluntaris de l'asumer campus palestins han tocat musica...
I despres han dividit els nens en tres grups, petits, mitjans i mes grans. Els mes grans feien ball, els mitjans un dibuix sobre la democracia i la situacio a Palestina i als mes petits els hi hem pitat les cares.
La Maria Jose que te molta traca pintant, ha pintat un tigres, ella pintava les ratlles marrons i jo cobria els forats de groc despres. Han quedan guapissims.
Quan s'ha acabat l'activitat de pintar, he anat a la sala del ball i he estat una estoneta mirant com ho feien, quina enveja perque jo soc una negada per aixo.
Despres he anat a la sala on feien els dibuixos... He fet fotos dels que mes m'han impressionat, que han estat gaire be tots, penseu que hi havia dos que han dibuixat un gargot dintre d'un quadrat i un nen a fora, i el gargot era una casa derruida. Un altre nen ha dibuixat una casa amb dos tancs. Un altre ha dibuixat un filferro enroscat que separava una familia de la seva casa. Nomes un nen no ha fet un dibuix que no manifesta algun tipus de violencia o humiliacio!!

Quan hem tornat al centre mentre parlavem de les activitats, s'han sentit trets que venien del camp de refugiats, bastants trets, pero la vida aqui continua, forma tot tant part de la vida quotidiana...
Avui hem visitat Al-Amal Hospital en Jenin. L'hospital pertany a la Patient's Friend society, que es una entitat sense afany de lucre, on treballen voluntaris. La primera activitat d'aquesta societat es el treball amb nens discapacitats. Aquesta associacio te una escola per nens discapacitats psiquics, el Al-amal Polyclinic, el Al-Alma Maternity Hospital, i fan diferents programes i projectes. L'hospital te una clinica mobil per atendre 8 poblacions, i ens diu que els hi costa mes mantenir aquest vehicle que comprar-ne un altre.
A Jenin, i crec que en tot el territori palesti, la gent t'aten de seguida, perque volen que coneguis la situacio i que l'expliquis quan tornis. No em canso de sentir per tot arreu que necessiten voluntaris i que si coneixem gent que pugui fer coses que els hi diguem que vinguin. No demanen diners, demanen col.laboradors i sobre tot acompanyament, no volen estar sols, volen saber que hi ha persones que els entenen i que no els hi fa res estar amb ells. La situacio es tan precaria...
Despres hem tornat al centre, Youseff ha tornat a parlar de la situacio de Palestina, de la necessitat que la gent conegui com es trobem, que em fem difussio de tot el que passa... crec que pensa que si la gent coneix la situacio es podra canviar alguna cosa, i jo no he pogut dir-li el que pensava perque no li volia trencar el cor, pero crec que som massa egoistes per pensar en els altres, o per questionar-nos la majoria de les coses que ens donen fetes, i no li he volgut explicar la imatge que es dona en els mitjans de comunicacio dels Palestins perque se'n faria creus de tot plegat. No se quina es la solucio pero espero que n'hi hagi... Marian li ha preguntat com pensava que es podria resoldre tot, i ell ha dit que no hi havia solucio quan una persona ignora a l'altre, es com si aquest altre no existis o no tingues dret a existir. Diu que els llibres sagrats dels jueus parlen dels que no son jueus com d'una raca inferior, casi com si fossim animals, i jo crec que molts d'ells s'ho deuen creure perque el que passa a Palestina no es pot entendre de cap altra manera, no hi ha paraules suficients per descriure-ho ni tampoc tinc paraules per descriure el patiment dels Palestins.
Quan els pares de Youseff vivien a Haifa, tenien veins jueus, i convivien sense problemes. La veritat es curios que facil li es al Palesti acceptar a l'altre sense condicions, com conviuen mesquites i esglesies i sinagogues, i com hi han conviscut sempre fins que es va crear l'Estat d'Israel. I ara Yousef no pot ni visitar la terra on van neixer els seus pares.
Yousef ens ha dit que la bandera d'Isarel, les dos franges blaves que te, simbolitzen el limit de l'Estat, be del que ells creuen que han de ser els dos limits, les franges blaves son dos rius, el que limita amb Jordania i el que limita amb Egipte. Ens ha ensenyat una moneda mes petita que el schequel on surt el mapa d'Israel, i es ben be que no te res a veure amb el que hauria de ser.

Per la tarda hem anat a la botiga de material que hi ha a prop de casa. M'he fet un fart de riure amb un dels nois de la botiga. Perque no em volia deixar passar, i m'ha dit "Dangerous" jo he entes tres euros i he pensat cony sap espanyol! Hem comencat a parlar perque m'ha demanat com es deia aquesta paraula en el meu idioma i jo li he dit perillos, i li he hagut d'explicar que era catala i no espanyol... Llavors m'ha parlat de Cordova i de la importancia d'aquesta ciutat pels arabs, i jo li he explicat que Cordova pertany a Andalussia i que Andalussia es deia Al Andalus, i quan ha sentit aquesta paraula l'ha conegut de seguida. M'agrada la gent d'aqui, es especial, te un fons d'una humanitat i fortalesa diferent.

Dissabte a Jenin

Avui tambe es festa i la majoria d'associacions estan tancades. Els comercos i el centre cultural estan oberts, tot i que avui tambe es dia de descans en l'asumer campus.
M'he aixecat molt d'hora, pero ja era massa tard per tornar a acomiadar-nos dels companys italians, que ja havien marxat.
Quan ha vingut l'Ahmed al centre, ha comencat a netejar, aixi que l'hem ajudat...
Despres quan han obert el centre, hem xarrat una estona amb Said i Mohammad, sobre Espanya, i Catalunya (aqui la gent no coneix gaire Catalunya, pero a Espanya li tenen molt d'afecte, tot i que molts son del barca, quan em pregunten de quin equip soc sempre insisteixo que soc del Joventut de Badalona, per veure si algun s'apunta, pero no he aconseguit convencer ningu).
Said treballa i viu a Ramal.lah, ens diu que Ramal.la es millor ciutat per viure-hi que Jenin, perque el clima es millor (quina enveja que me fan), pero ah, tambe es mes cara.
Mohammad estudia comptabilitat a la Universitat, i ens ha explicat unes coses sorprenents!!! A Palestina estudien tot l'any a la Universitat, nomes es a l'escola que es descansa a l'estiu i al gener. Perque tonta de mi, com que l'he vist estudiant li he preguntat si es que havia suspes alguna, i es veu que no que es una assignatura que correspon a l'estiu, crec que he entes que les classes lectives duren 15 dies a l'estiu. No se si jo he al.lucinat mes que ells, o ells mes que jo quan els hi explicat com funciona a Espanya el sistema educatiu.
Ha estat bonissim tambe, perque he fotut la pota fins a baix. Mira que ho se perfectament que no hi ha una unica llengua arab, i que els arabs de diferents paisos dificilment es poden entendre a no ser que parlin l'arab tradicional, el de l'Alcora. Pero es que m'he emocionat tant quan Said ha dit que havia estudiat espanyol que li he dit que em traduis la canco de Manu Chao "Aljazeir", i el pobre l'unic que ha entes de la canco es el que ja sabia que Aljair, es Algeria.
Despres ha arribat Marian, una noia de 26 anys anglesa que es de l'ISM, i s'estara uns dies amb nosaltres a Jenin.
Mariam treballa de gerontologa, cuida gent pero en el seu domicili. Es la segona vegada que ha ve a Palestina, abans havia estat a Hebron, ens explica que la situacio alla es forca dificil, ja que els colons no tenen cap tipus de limitacio, van armats i poden fer el que vulgui perque l'excercit mai interve contra ells. Ens diu que es gent molt tancada, i que no s'hi pot parlar perque nomes tenen un argument "que son el poble que Deu va triar" i per tant poden fer el que vulguin. Ens diu que des de fa deu anys, els colons cada dia tiren pedres als nens palestins que van a l'escola, cada dia... No se si Deu tambe els hi va dir que podien tirar pedres als nens... Jo crec que si Deu existeix deu estar plorant desconsolat.

Youseff ens ensenya a les tres mes fotos, de dibuixos que van fer els nens palestins, son impressionants (de cases derruides, de persones plorant...), ens ha dit que ens les copiara en CD, tan de bo!
Tambe ens ensenya fotos, de quan el mur no estava acabat de construir a Calandia, i fotos i mes fotos de barbaries (de nens que van a l'escola apuntats pels soldats, d'un soldat enregistrant la motxila d'un nen de no mes 4 anys,...). Avui si que no he pogut mes i se m'ha escapolit una llagrimeta. Admiro moltissim a aquest poble perque tenen una forca interior molt gran, no desisteixen de reclamar justicia i es mantenen vius culturament i socialment.
Dema tornem a l'asumer campus...

Abans de marxar a la casa de Yousef, hem anat a comprar uns pastissets per portar-los com a postres.
Yousef viu en una localitat molt propera a Jenin, i per arribar cal passar pel camp de refugiats.
Quan arribem a la casa de Yousef ens fa asseure mentre esperem que es prepari el dinar. Aixi que Maria Jose i jo vam anar a ajudar la dona de Yousef. De seguida va estar tot preparat i dinem un arros amb trosssos de carn, fruits secs fregits, pesols... (bonissim, heu de pensar que no m'agraden gens les passes i me les vaig menjar totes!!). Els palestins com la majoria dels arabs son molt hospitalaris.
Despres de dinar Yousef ens ensenya fotos de les activitats que es fan al centre, hi ha un voluntari angles que ha vingut molts anys seguits i sempre es queda uns tres mesos... Tambe ens ensenya un CD en que explica la situacio de palestina, de com ha quedat de reduit el territori des que Israel esta construint el mur, sense respectar els acords. Ens ensenya unes fotos d'uns olivers arrencats, que son milenaris i que estan protegits. L'exercit israeli els va arrencar de Palestina per plantar-los a la zona d'Israel.
Hi ha una poblacio Qalija (una cosa semblant) que mur l'ha dividit en dos parts, i han quedat families (palestines, evidentment) separades en una mateixa poblacio. No us podeu imaginar el que significa aixo, hi ha persones que tenen les seves terres a l'altre canto del mur i han de passar cada dia pel mur amb una acreditacio per poder anar a treballar. Es una humiliacio continua.
Ens explica que l'argument de crear un mur defensiu no es cert perque no te un tracat recte, fa moltes corves, i comenca gairebe des de la punta de mes adalt de territori Palesti i no de territori israelia.
En la zona del Neguev tambe s'estan instal.lant colonos, si puguessiu veure el terreny que te un sol jueu en aquesta zona us quedarieu esgarrifats. Per contra els habitants del Neguev tenen prohibit construir cases, els hi derrueixen, i nomes poden fer construccions com xaboles de xapa i plastic. Moltes persones a qui els han derruit les cases s'hi han quedat a viure-hi o mes be malviure-hi en furgotes que tenen la part del darrera coberta amb un plastica.
Quan Yousef ens explica les coses, es nota en el seu to de veu un dolor molt profund per totes les injusticies que pateixen. S'emociona, pero no esta enrabiat, no te odi en les seves paraules, sino impotencia, (jo no seria prou forta per suportar una situacio aixi).
Crec que la paraula que m'es s'hi adiu a tot aixo es "genocidi".
Yousef ens diu que Israel ha aconseguit que tot el turisme que arriba a aquesta zona nomes visiti Tel Aviv, el mar Roig... i que no s'atansin a Palestina. Ens diu que nomes aquelles persones que estan disposades a fer un gran esforc individual venen Palestina. Els palestins valoren moltissim que un estranger vingui fins aquesta zona perque estem demostrant que no els oblidem i que no estan sols.

Per la tarda visitem els camps d'olivers que estan a prop de casa seva. Des d'un turonet podem veure el mur que passa per Jenin, es veu perfectament tot i la distancia, es com si haguessin tret un tros de muntanya.

Despres visitem una esglesia ortodoxa, es la tercera iglesia que es va crear al mon. I on Jesus va fer un dels seus miracles. Hi ha una part de l'esglesia que es com una cova, crec entendre de l'explicacio, que en aquesta cova hi havia tancats 10 leprosos, i per un forat que hi ha en el sostre els hi tiraven menjar i aigua. Sembla ser que Jesus va passar per davant de la cova i va sentir els crits, els va treure de dintre i els va curar, dels 10 leprosos un nomes es va quedar per agrair-li el que havia fet.
Un segles mes tards, s'amplia i es fa una petita esglesia. Molt i molt maca.
Ens explica que al canto mateix de l'esglesia hi havia una petita escola que s'ultilitzava antigament. En unes obres d'ampliacio vam trobar restes arqueologiques, unes tres habitacions, els militars israelians son tan inutils que quan van veure els forats van llencar bombes lacrimogenes perque es pensaven que hi havia gent a dintre.

Despres marxem al centre i es fa una petita festa d'acomiadament amb els voluntaris palestins. Toquen el lud, i la guitarra, i cancons palestines, els italians s'animen i canten el Bella Ciao. I despres ens demanen que les espanyoles cantem tambe, en aquell moment nomes volia morir-me, Maria Jose va dir que no cantava i no va cantar, aixi que vaig cantar tota sola, desentonant com una mala cosa... Com que no em venia al cap canco, vaig cantar la que la senyoreta Montse de Ponts ens va ensenyar sobre la guerra Civil "Esta noche en la trinchera entre el fuego y la metralla, vi al enemigo correr..." En fin una experiencia unica i inexplicable. Ara clar sense nervis, cantaria la canco de la creacio de la senyera... o alguna altra. Pero ara ja es massa tard.
Els nois palestins, ens ensenyen a ballar el ball tradicional, es tan alegre i diferent dels nostres!! Hem rigut molt perque els europeus tenim poc ritme a la sang, jo crec que els palestins es feien creus de lo malament que ballavem tots plegats.
Despres ens hem acomiadat, dema quan ens aixequem ja no hi trobarem al grup d'italians.

Divendres en Jenin

Avui es festa en tot el territori palesti, es el dia de descans.

Ens hauriem pogut aixecar una mica mes tard, pero el sol no ens ho ha permes a les persones de nacionalitat esponyola, perque els italians han continuat dormint.



Avui anirem tots a la casa de Yousef a dinar amb la seva familia.

Segurament en totes les coses que us explico es possible que hi hagi algun error, perque el meu nivell d'angles es el que es!!Prometo intentar millorar-lo.

El teatre que vam visitar ahir es diu Freedom Theatre, i no Free Theatre com us vaig dir.

email:infor@thefreedomtheatre.org

http://www.thefreedomtheatre.org/

Telf.fax 97242503345

Per si algun esta interessat en consultar a internet...

3r dia a Jenin

Avui hem tornat al campus d'estiu amb els joves comunistes italians, dels quatre que eren el primer dia ara en son 7, pq ahir a la nit va arribar una altra part del grup.
He estat la mes matinera!!!Ens aixequem a les 7 del mati, pero com que no tenim cortines a l'habitacio tan aviat com surt el sol em desvetllo. Hem tapat com hem pogut amb les tovalloles part de la finestra pero es impossible evitar que entri el sol.
Avui en el campus era l'ultim dia del grup de Jerusalem, que organitzava les activitats, han fet una mena de gimcama, i despres han fet teatre amb titelles, ha estat molt maco. Nosaltres hem col.laborat, animat els nens i nenes en la gimcama i ha estat forca be.
M'he acomiadat de Rawa una noia de 16 anys del grup de Jerusalem, que viu a Ramal.lah, i amb qui he parlat molta i molta estona en el nostre precari angles... M'ha fet molta llastimeta perque se que no la tornare a veure, espero que tot li vagi molt be, te intencio d'estudiar per dentista. El seu pare va morir quan ella tenia 12 anys, i ara viu amb la seva mare. M'explicava que per ells la situacio en que es troba Palestina es molt dificil.
Tambe he conegut a Wafa, que tambe col.labora en el centre, nomes te vint anys i esta estudiant la carrera de programadora d'informatica, parla un perfecte angles, es una persona molt atenta i propera. Wafa m'explicava que ahir havia pogut visitar el Domo de la Roca en Jerusalem perque havia aconseguit un permis especial per anar a l'hospital amb la seva germana, i com que els hi ha sobrat una mica de temps l'han pogut visitar, pels palestins el Domo de la Roca es un lloc molt important, des que tenia 15 anys Wafa no hi havia tornat perque no es conceideixen permisos per anar a visitar un lloc sagrat. Diu que quan va anar al Domo de la Roca va plorar d'emocio. Ella no enten com es possible que algun no li permeti anar a Jerusalem, jo tampoc ho entenc.
M'ensenyat el permis, nomes es per un dia determinat, de 5 del mati a 10 del vespre, per aconseguir-lo han trigat un dia.
En el campus d'estiu queda pales que la majoria dels prejudicis que tenim els occidentals respecte de la cultura arab no son certs. Conviuen en el campus palestins de religio islamica i palestins de religio catolica, i no hi ha cap problema. Hi ha nenes que porten shador i hi ha nenes que no en porten. Es curios com aqui les dues religions conviuen perfectament sense cap enfrontament. Mentre que a Europa tenim tants prejudicis respecte de la religio islamica sobre tot si la persona es arab. El grup de monitors de Jerusalem es un grup d'arabs catolics, i molts d'ells porten una creu penjant, sense que aixo suposi cap problema.
Una cosa que em sorpren molt es que la majoria de palestins joves estudiin carreres universitaries, son persones molt formades i amb moltes expectatives de futur. Crec que es admirable.

Quan hem acabat del campus hem anat amb Yousef i els companys italians a una trobada amb el Governador de Jenin.
Ens ha explicat coses molt interessants, com que en l'ultima intifada Israel va fer 8500 presoners. Ens ha explicat com Israel controla tot el territori, i l'aigua. Jenin significa jardins, i es un lloc on hi abunda l'aigua, pero ara esta sota el control d'Israel, Jenin disposa de dos acuifers pero els palestins necessiten el permis d'Israel per poder fer pous per recollir l'aigua, i els pous que tenen mes de 1000 metres es queden sota el control d'Israel. 90 families palestines no disposen d'aigua.
Crec que el poble palesti es un poble que sap trobar solucions a situacions critiques, recullen l'aigua de la pluja i quan els contenidors son plens els transporten amb tancs a les cases, amb el cost que aixo comporta, i la limitacio que tenen d'acces a aquest recurs indispensable.
Israel controla tambe totes les comunicacions de Jenin amb altres arees, i nomes les pots creuar amb permisos.
L'exercit israelia va destruir moltes de les carreteres de Jenin, ens diu el governador que reconstruir la carretera que uneix Jenin amb Jaifa va costar 1.300.000 dolars.
La societat palestina esta molt ben organitzada, i crec que aixo es el que fa que encara resisteixin, les aportacions de la comunitat, els voluntaris d'altres localitats... van permetre reconstruir la majoria de les carreteres.
M'agradat molt una reflexio que ha fet el governador, quan Darius li ha preguntat quina es la solucio al conflicte, ens ha dit que els palestins han acceptat el pla de ruta, i totes les disposicions internacionals de l'Onu i que es Israel qui sistematicament les incompleix. Ens ha dit que volen la pau, i que Jesucrist, que va ser la primera persona que va parlar de la pau, era Palesti.
Hi ha 8 milions de palestins refugiats, i 6 milions de palestins viuen en camps de refugiats.
Des que va acabar el bloqueig internacional no han notat cap millora en la situacio economica, pero esperen que en un futur la situacio canvii.
Ell ha tambe ha patit les consequencies de l'ocupacio perque va estar empresonat 12 anys.

Despres hem anat a visitar el Free Theater que esta en camp de refugiats. Ha estat una gran sort coincidir amb el grup d'italians, i que nomes tinguem una clau del centre, perque en les hores lliures hem d'anar amb ells.
Hem visitat el teatre, i el Juliano ens ha ates. Ens ha explicat la historia del teatre. La mare de Juliano va crear una escola amb tipus d'educacio alternativa a Jenin.
L'any 93 es va obrir un primer teatre petit que tenia 2 grups d'actors. L'any 95 mor la mare de Juliano, i aixo significa tambe la fi del projecte que ella va iniciar. Pero el teatre es va mantenir, fins que l'any 98 Juliano decideix marxar com a consequencia del control i la pressio que Israel exercercia sobre ell. L'any 2002 torna i descobreix que tot el grup que ell havia tingut havia mort, i deicideix quedar-se.
Juliano ens diu que Israel ha tingut exit en el missatge que envia sobre la poblacio palestina (de la religio, i la visio negativa dels palestins, que no son treballadors....). El teatre vol trencar amb aquesta imatge. Vol trencar amb el mirall que ha creat Israel i que va empenyer als palestins a la intifada.
Creu que la societat palestina esta trencada, politicament, socialment i economicament, i que es comenca des de zero.
Creu que mes de la meitat dels nens del camp de refugiats pateixen del sindrome de l'estres postraumatic, i que aquest sindrome atesa la situacio continua de crisis es cronic, molts d'ells no poden concentrar-se mes de tres minuts seguits, viuen en un estat d'alerta continu. Jo crec que te rao perque no hi ha cap esser viu que pugui fer front a la situacio que ells pateixen sense patir cap consequencia.
Ens diu que diariament l'exercit israelia entra en el camp de refugiats amb tancs i altaveus, i crida a la gent perque no surti de les cases. En les cases que vol entrar llenca bombes perque surtin d'elles.
Ens diu, i crec que es molt cert, que els palestins poden ensenyar-nos molt mes del que nosaltres podriem ensenyar-los a ells.
Hi ha una frase que ha dit que m'ha agradat molt "No volen saltar el mur, volem trencar-lo".
Ens diu que el camp de refugiats de Jenin es conegut com el Red Camp. Perque es un camp en que els vincles emocionals son molt estrets, ens diu que tothom hi es ben acceptat sempre que vingui amb intencio amistosa. Ens explica que dintre del camp conviuen diferents faccions i que hi ha intercanvis de rafegues de disparos, pero que fa molt temps que no hi ha cap victima per aquests successos.
Ell creu que la dona palestina es la victima mes important de l'ocupacio ates que porta sobre seu la responsabilitat de la familia, la identitat del poble, ... es un simbol. Ens diu que en el camp la connexio amb Deu es fa a traves de la dona.
L'ocupacio cultural que pateixen els palestins es mes forta i mes important que l'ocupacio militar perque suposa la perdua de la propia identitat com a poble.
Jonathan un voluntari del camp ens explica que sovint els nens juguen a palestins i jueus, i la majoria dels nens volen ser els jueus perque aixo significa tenir la victoria, les millors armes...
Maria Jose i jo comprem un llibre que han fet els nens del camp, pero no sabem com el passarem... potser el deixarem al centre cultural...

Quan s'acaba la visita haviem d'anar a veure a Ismael, el pare d'Ahmed, aquell nen que va morir i que van donar els seus organs. Pero abans d'anar visitem el local on els palestins tenen els vehicles que utilitzen per reconstruir el que l'exercit destrueix. Ens ensenya un forat a la paret que ara esta tapat, pero que es veu perfectament. Aquest forat el van haver de fer perque l'exercit va ferir un home i no els deixaven sortir del local, van passar 30 minuts i van decidir de foradar la paret pero finalment aquest palesti no va arribar a temps a l'hospital i va morir en el trajecte.
De cami a la casa d'Ahmed, parem al cementeri. El senyor que el cuida ens explica que totes les persones que hi estan enterrades han nascut a Palestina, o a territori d'Israel, i que la majoria d'israelians ni tan sols han nascut en aquesta terra. Vol que signem un llibre, pero Yousef rep una trucada i hem de marxar correns. Yousef esta molt preocupat para un taxi, i pugen uns quants del grup. Maria Jose i jo pugem al segon taxi. El cami de sortida del camp esta tallat per dos tancs israelians, i el taxista no sap que fer, uns nens tiren pedres al tanc, i se senten disparos molt a prop nostre. Pel nostre canto passa una furgoneta amb una nena molt petita que guaita per la finestra oberta, i un grup de nens camina rient, mentre se senten els disparos. Finalment el taxista decideix passar entre els tancs, i quan passa deixa anar un sospir.
No he sentit res, perque crec que no podia sentir-ho pero quan hem passat entre els tancs he tingut una sensacio de desolacio terrible perque jo estava sana i estalvia, pero els palestins que viuen en el camp de refugiats s'han quedat a dintre, es una sensacio estranya d'impotencia de no poder fer res davant les injusticies, i de veure com els palestins s'han hagut d'adaptar a aquesta situacio, de tal manera que les han incorporat a les seves vides com un fet quotidia.

Ara m'alegro molt que hagim pogut compartir aquests dies amb els joves italians -Ricardo, Carlo, Darius, Andrea, Sandro, Davide i Samuele- casi podria dir que ha estat una benediccio de Deu, Ala o Jeova!!
Quan hem arribat al centre, hem comencat a sentir molts disparos de bala i de tancs, ens hem hagut d'apartar de les finestres. Pero crec que no hi havia perill perque tot ha passat dintre del camp de refugiats, no obstant aixo ens hem mantingut separats de les finestres. Des de les finestres del centre podem veure el camp de refugiats.
La veritat es que anyorare molt la companyia dels italians... Mentre esperavem que passessin els disparos, els hi he ensenyat a jugar al mentiroso pero nomes amb una sola baralla.
Hem discutit amb ells sobre si Cristobal Colon era catala o italia, i finalment hem canviat el Berlusconi per l'Aznar, el Rajoi, l'Acebes i el Zaplana, no se qui haura sortit guanyant en el canvi.